Civadeta, civadeta,
que ets de mala de segar!
Voldria tornasses mar
i es camp de blat, sa pleta,
i sa madona, barqueta,
i l’amo per navegar.
Manta blanca duen totes
per los fadrins agradar,
i qui no en té, ja se’n fa,
de cànyoms o torcaboques
o de cantons de llençol.
Ses que duen manta blanca
són polides com un sol.
Es conhort millor que tenc
quan m’agafa sa tristor,
és posar-me a un racó
i plorar secretament;
perque si mu mare em sent,
“¿Què ha de dir de tu la gent,
tant de plorar per amor?”