Margalida, Margalida,
Margalida t’ho vui dir;
volta, volta, Margalida,
és s’amor qui m’ho fa dir.

Diumenge a vespre, garrida,
la despedida us vaig dar.
El dilluns, ja vaig estar
sense un puntet d’alegria.
El dimarts, no vaig menjar,
ni talent que no tenia.
El dimecres, de plorar,
la siqui real venia.
El dijous vaig arribar
que la gent no em coneixia:
tots quants d’ossos damunt tenia
los me porien comptar.
El divendres, me’n prenia
com el qui està a la cadira
i l’han d’ascabussejar.
El dissabte, vaig campar
així com millor podia,
i vaig pregar tot lo dia
a Jesús, Fill de Maria,
que me vengués a ajudar.
Si poria comanar,
jo voldria, vida mia,
tenguésseu tanta alegria
com tristor me vàreu dar.

- Vós qui sou de Santanyí,
¿no em diríeu quina és s’eina
que ses dones fan servir
i que, per fer-li fer feina,
ets uis li han de punyir?
-Es meu sebre molt poc val;
jo no som homo de lletres:
jugaria tres pessetes
que li diuen “un didal”.