El rei n’ha fetes fer crides, que visca l’amor,
que crides n’ha fetes fer, que visca, que visca,
que crides n’ha fetes fer, que visca l’oranger.
De que tots els galants homos a la guerra n’han d’aner.
Jo que tenc la muier jove, ¿ane qui la deixaré?
La deixaré a mumare, que la’m guardarà molot bé.
-Mumare, la mia mare, jo ovs entreg m amuier.
No li faceu fer cap feina, sinó cosir i broder.
-Vés-te’n, mon fill, a la guerra, com a noble cavaller;
vé-te’n, vé-te’n descansat, que molt bé la’t guardaré.-
Al cap de les set setmanes , porquerola la va fer.
I al cap de los set anys, veu venir el cavaller.
-Déu vos guard, la porquerola. –Déu mantenga el cavaller.
-¿No em diríeu, porquerola, de qui és aquest terrer?
- De don Juan del Vilatge, Déu lo duga, si convé.
-¿Vols dir-me tu, porquerola, de qui és aquest porquer?
-De don Juan del Vilatge; jo som la seva muier.
-¿Me vols dir tu, poruqerola, què vos donen per comer?
-Un bocinet de pa d’ordi, no tant com n’he menester.
-¿Vols-me dir tu, porquerola, què te donen per bever?
-Un poquet d’aigo de bassa i encara no em basta bé.
-¿Vols-me dir tu, porquerola, quina feina vos fan fer?
-Set fuades tenc a tasca i un feix de llenya que fer.
-Aspiau les set fuades, jo el feix de llenya faré.-
Desvainí [sic] la meva espasa i el feix de llenya vaig fer,
i a les anques del cavall a la casa el te duré.
-¿Vols me dir, tu, porquerola, a on és ca s’hostaler?
-A casa la meva sogra trobareu tot lo mester.
Quan foren prop del vilatge: -Dau-me el feix, bon cavaller,
que per res del món voldria que rallàs de mi la gent.
-Déu vos guard, bona hostalera, -Déu mantenga el cavaller.
-¿No em diríeu, hostalera, quin sopar anit tendré?
-Gallines i capons grossos, que és sopar de cavaller.
-¿No em diríeu, hostalera, anit amb qui soparé?
-Soparà amb la meva filla; crec que li vendrà molt bé.
-¿Voleu-me dir, hostalera, anit ambe qui jauré?
-Pot jeure amb la porquerola, que no és mala de ginyer.
-Porquerola, porquerola, ¿vols dormir amb lo cavaller?
-Si don Juan vos sentia, vos guardaríeu molt bé.
Set anys ha que no tenc homo, anit tampoc ne tendré.
Jauré al replà de l’escala, com la cussa i el ca llebrer,
esperant que el marit vénga, que em volia tant de bé.-
L’agafaper la mà blanca, i a la cambra la dugué.
-Ja que no m’has conegut, ara jo me descobriré.
Catalina, Catalina, tu ets la meva muller.-
La porquerola en los braços ben estesa romangué,
i no es pot dir l’alegria, l’alegria que tengué,
per l’abraç que se donaren com a marit i muller.
-Treu-te el vestit de porquera, que jo no el vegi mai més.
¿A on són ses robes noves que tu tenies primer?
-Vostra mare les m’ha preses; vostra germana les té.
-¿A on és, Catalineta, es poal que te vaig fer fer?
-Demanau-lo a mumare, que l’endemà el me prengué.
-Ala, aixeca’t, tu, porquerola…

-Encara que sia al•lot,
llecènci vui demanar
si em voleu deixar mesclar
cartes en es vostro joc.
-Al•lotet, com t’he afinat,
amb sa careta atrevida,
jo em pensava que sa dida
llavò et ’via desmamat.
-Antany, a aquestes saons,
mu mare em va desmamar,
i d’aleshores ençà,
heu de comprendre, germà,
que estic tan fort per glosar
com un bastiment per mar
que és sortit a pelear
amb mil i cinc-cents canons.
-Engendrat de sang robada,
toca, ves-te’n a colgar,
que no hi ha cap cristià
que pugui arribar a afinar
qui és ton pare i ta mare!
-Tant puc esser fii de frare,
com canonge o capellà.
Veniu ençà, mon germà,
i em dareu sa ma a besar;
per ventura sou mon pare,
que ja enganàreu mumare
a’s temps d’es fadrinejar!
-¿Ene quin llibre has après
aquest dibuixat que tens?
Es bords no tenen parents
ni vincles ni testaments,
sinó que ses seves gents
descendeixen del pecat!

Ses al•lotes monyes, monyes,
no m’acaben d’agradar,
perquè no saben ballar
ses enfonyes, ses enfonyes.