“Sa taca de s’oli, se’n va”,
va dir s’olier que en duia;
“emperò sa de sa xuia,
com més freguen, més n’hi ha”.

El cel s’enfosqueix i trona
i tenc por de banyar-mè.
Voldria, per tapar-mè,
sa capa de s’amor bona.

Ten esment a sa bugada,
que no escampis es lleixiu.
Fadrina qui sempre riu,
no té s’enteniment viu
ni acaba de ser acertada.