Jo no me cans de mirar
s’enfront d’aquesta tafona,
perque qui hi habita em dóna
més aliment que es menjar.

D’ençà que l’amo m’ha dit:
-Arreu i fora talaies-,
he acabades ses riaies,
ja no em veureu riure anit.

-¿No heu sentit anomenar
ses penyes de Lluc-Amet?
Mirau En Miquel Mutet
la mort a on el cità!
Com tancava es portelló,
va dir: -Adiós, numare!-
perque el jove se pensava
tornar veure Llucmajor.
Se n’anava tot corrents
diguhent: -Es carro m’espera!-
Varen fer un jurament
de no tornar a tal pesquera.
Son pare , cridant, va dir:
-Miquel, sa corda he amollada!
-No hàgeu ànsia, mon pare,
no passeu pena per mi!-
I al mateix moment sentí
el seu cos qui davallava,
i de tant en tant deixava
carn i ossos p’es camí.
De dos-cents cinquanta pams,
rodolà En Miquel Mutet,
i En Juan Galianet
qui invocava tots es sants!
Els seus amics varen dir:
-Hem d eveure si el pujam,
i si noltros hi quedam,
ho paga enterrar-mos-hí.-
Va respondre En Miquel Gri:
-Vaja si mos hi tiram,
i ajuda li donam:
vui per tu, demà per mi!-
Com el tengueren a dalt,
que el jutge el va reconèixer,
diu: -D’una mort com aqueixa,
Déu ne guard a cada qual!-
Llavò es saig va demanar
un favor de la part seva:
de passar-lo per ca-seva,
i sa mareta el veurà.
No l’hi deixaren tocar,
però quedà aconhortada,
perquees seu fii no deixava
es seus ossos per la mar.