Com te veig tan oprimit,
m’allargues sa malaltia.
Ja et veig, no et veig, vida mia.
Demés que t’enyor de dia,
llavò et somii en sa nit.
Bon vent i seguit, Senyora,
sols que no sia mestral,
que aquest vent que fa és tan mal
que sa terra i tot tremola.
D’aqueis bous tan valents
ja se’n sentirà parlar,
perque varen rabassar
a dins sa vinya d’es pla
terra, tai de fonaments.