A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos que canten la cançó.
La dona està en finestra que escolta la cançó.
Los presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, estant dins la presó
sense menjar ni beure sinó una volta al jorn?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma filla Margalida, ¿quin do vols que jo et do?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma filla Margalida, això no ho faré, no.
-Dels presos que allà canten, digau: ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaré a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no pengeu l’aimador.
-Ai, filla Margalida, ¿quin és ton animador?
-El de la roba blava, que té el cabei tan ros!
-Ai, filla Margalida, serà el primer de tots.
-Ai, pare, lo meu pare, a mi penjau-me i tot!
A cada part de la forca, posau-hi un ram de flors,
perquè la gent que passa senta la bona olor
i diga un parenostro per l’ànima de tots.

Tuntam, Marieta, etxèm!
Tuntam per sa de Vernissa,
tuntam per sa de Païssa,
tuntam per sa de Betlem.

Un pastor que guarda euveies
en sa nit, per por d’es sol.
Jo no trob altre consol
que, a qui fa morros, fer-li ceies.