Amoreta, d’aquí envant
començaràs s’escarada,
a un racó estirada,
devora un bres, engronsant.
Sa mare, que és sa més veia,
va tenir es trebai més gros:
no va sebre cinar arròs
sense posar-hi canyella.
Tan possible és es mudar
s’amor que en tu tenc posada
com vespre d’ennigulada
ets estels del cel comptar.