N’Amelis està malalta, N’Amelis, filla del Rei;
la vesiten duucs i ocmtes i tota la reial gent.
Quan sa mare la va veure: -Ma filla, ¿quin mal haveu?
d’aquella beguda que em dàreu, metzinada me n’haveu.
-No digueu un tal, ma fill; si no, vos condemnareu;
cridau el confés, ma filla, i llavó combregareu.
Com estareu combregada, després testament fareu.
-Oh, ma mare, mare mia, no vos agradarà gaire
el testament que faré.
Dels set castells de dins França, ni un vos ne deixaré.
-I a los altres, filla meva, ¿an equi los deixareu?
-Han d’esser per mes criades, perquè m’han servit molt bé.
-La cadena d’or, ma filla, ¿ane qu la deixareu?
-La cadena i la corona, el collar i les braceres,
com totes les joies meves, seran de la Mare de Déu..
A vós, perque sou ma mare, vos deix un dels mantos meus,
perquè quan aneu a missa, de mi vos ne recordeu.
-Ai, filla, la meva filla, ¿no res pus me deixareu?
¿I de les robes broidades, filla meva, què en fareu?
-Les d’or, seran per mortaia, que adornaran lo cos meu
posau-me el vestit de perles i la coixinera d’argent.
-No faceu aital, ma filla, perquè tot se podrirà.
-En ’ver-ho podrit la terra, llavò, mare, ja ho prendreu.
-Ai, filla, filleta meva, ¿això és lo que em deixareu?
-Ai, mare, la meva mare, vos deixaré l’espòs meu;
besau-ló i abraçau-ló, així com fa temps soleu.-
Son pare s’ho escoltava amb un ministre de Déu.
-Ai, filla, filleta meva,
¿què és això que m’heu dit ara? ¿Amb certesa heu sabeu?
-Ai, pare, lo meu bon pare,
després que jo seré morta, en cartes ho trobareu.

Sa madona loca
de Son Oliver
per posar una lloca
va posar s’oguer.

¿Sabeu quin escàndol és
veure una dona embriaga?
Si un beu i un altre paga,
embriagar-se no és res.