Dia desset de febrer,
de l’any mil coranta-cinc,
treure la Sang fonc precís
per tota la Ciutat de Mallorca.
Era una cosa tan forta
exacta i actes de fe. (sic)
Pensaren a treure-lè
per s’anyada que venia.
Ses fonts grosses se rendien,
les petites eixugades.
Molins de tanques sembrades
i se moria es sembrat.
I, per més sequedat,
pous, cisternes i aujubs,
moltes de bandes, eixuts.
Tots estaven sospirant,
cada dia exclamant:
-No mos porem viure així.
Serà precís acudir
a la Sang amb gran turment:
Duis-mos, si és convenient,
una aigo preciosa,
que és cosa dificultosa
viure amb tanta sequedat.-
Encara no vos he contat,
amb amor i humildat,
un miracle que va fer:
Que passà per un carrer,
i una jove que hi havia
amb set anys de malaltia,
arrendida dins es llit,
també li va esser precís
el demanar amb gran amor:
-¿Me voleu dur an es balcó,
que tenc desig de mirar
Aquell qui va derramar
la sang per los pecadors?-
I, l’endemà dematí,
qui ho sentí
fou amorós;
fos criat, fos son marit,
fos infant que hagués nodrit,
la varen dur an el balcó
com passava el Redemptor.
Pensaré lo que va dir:
-Set anys fa que estic aquí,
dins aquest llit arrendida.
Sang preciosa, infinida.
Vós m’heu de curar es dolor.
Vós qui, per vostro amor,
vos fereu sagramentar,
enclavar i assotar
i morir en una creu.-
Aquella jove, veureu,
el sendemà dematí,
estava per a partir.
Ja se volia aixecar:
no lo hi varen comportar,
perque era massa prest.
Dia onze s’aixecà,
se vestí i se n’anà,
se’n va anar a la Seu.
Del Bon Jesús tothom treu
si de bon cor l’hi demana.
Donà gràcies a sa Mare;
pensaré que li va dir:
-Verge, som venguda aquí,
Reina del cel coronada.
Vostro Fii ja m’ha curada:
malalta em trobava ahir
i ara ja tenc salut.
Ja poreu pensar si duc
un viatge d’alegria!
Si dejunàs cada dia,
es dimecres (sic) assocàs, (sic)
es venga tot quant tenc per donar
i fe svot de castedat;
me tancàs dins un ocnvent,
i cilicis per turment;
prometre d’anar endolada,
de tot malalt ser criada,
encara seri apoc
de lo agraïda que em trob
del vostro Fiet amat.-
Jesús, Jesús, tot bondat,
que, si és ver d’aquesta dona,
ja té el cel assegurat!

Com te vaig sentir cantar,
la sirena em pareixia,
i em pensava que s’obria
es puig gros de s’Estepar.

Com veig que tancau sa porta
i partiu, ramellet d’or,
tan trist queda lo meu cor
com si mu mare fos morta.