Es Canyar de l’Alenyar,
sa pleta de les Alonyes,
tots plegats varen cantar
paraules clares i bones.
A Algaida, sa gent comuna;
és tan fina, a Llucmajor!
A ses muntanyes, carbó,
i a Lluc s’aigo més fina:
d’estiu, com un hi arriba,
al punt ja no té calor.
Tan desmanyotada et trob
que casi no gos dir-t’hó:
amb cent quintars de carbó
encès, i un ventador,
tu no ets capaç de fer foc.