Magdalena Rivetera,
m’han dit que te n’ets d’anar:
faci s’oli qui voldrà,
que te vui acompanyar
allà dellà sa Murtera.

A quinze anys, la joveneta
ja se comença a estufar;
no s’atura de fregar
per dur sa cara ben neta.
An es setze, ja se’n va
amb amigues p’es carrer
i només està endarrer:
-Fulano, deu festejar?-
En es desset, ja se posa
dreta damunt es portal,
ben planxat es davantal,
i a cada galta una rosa.
An es devuit, ja se’n va
amb rams a ca’s teixidors
per fer-se uns estufadors
que tenguen molts de colors
p’es fadrins fer enamorar.
An e sdenou, j ase’n va
a qualque ball amb sa mare;
mai la veuen seure plana,
sempre té que pucejar.
An es vint, dóna turment
a son pare i a sa mare:
-Vull faldetes d’indiana,
travessos de cada vent.-
An es vint-i-un. ja té
cànyoms i estufadors,
però no té festejadors,
que és lo que ha de menester.
i an es vint-i-dos, ja diu:
-Mumare, jo em casaria...-
I sa mare diu: -Ma fia,
cerque busquets i fé es niu.-
An es vint-i-tres, ja va
a misseta cada dia,
i no surt fins a migdia,
que ja és hora de dinar.
’N es vint-i.-quatre, mermula
quants de grells té la taronja:
-M’he haguda de tancar monja,
perque ningú m’ha volguda!

Baix d’es portal, estimat,
hi tenc dos encalladors
de plorar, clavell hermós,
des que vos ne sou anat;
però Déu m’ha revelat
que tornareu aviat
perque em deveu s’adiós.