Perduda, l’havem perduda, la carta de navegar.
Nou mesos que anam per aigo, sense mai terra trobar.
-Posem-mos a jugar a cents, la sort ane qui caurà.-
La sort, per esser tan mala, an el patró va tocar.
Desembaina de l’espasa per el seu pilot matar;
desembaina de la seva per el seu cos defensar.
-Mariners, ¿qui serà de voltros qui d’alt l’abre pujarà?
Li daré dos-centes lliures i una nau per navegar,
i una filla que tenc bella per esposa la hi vull dar.-
I va respondre el més jove: -Jo, patró, jo hi vui pujar.
Quan va esser a mitjan arbre, marinar es posa a cantar.
-Marineret, ¿per què cantes, i no has ’cabat de pujar?
-D’aquí just veig cel i aigo i les ones de la mar.-
Com arriba dalt de l’arbre, a suallà se va sentar.
-Si la vista no m’engana, jo veig terra blanquejar,
i veig dues colometes i dos colomins volar,
i dues torres molt altes a la vorera de mar.
Les torres són de la Seu, sense porer-ho dubtar.
També veig una gran dama que a Déu mos va encomanar,
que a la barca de son pare a bon port pugui arribar.-
Mentres deia estes paraules, marineret cau dins la mar,
i el dimoni qui el vetlava molt prest el va anar a temptar:
-Mariner, ¿què es lo que em dónes i jo et trauré de la mar?
-Jo te donaré un vaixell d’or i plata carregat.
-¿Què he de fer jo el teu vaixell d’or i plata carregat?
Lo que vull és la teva ànima al punt que te moriràs.
-La meva ànima és de Déu i el meu cos és de la mar,
però mon cor vull que siga pel Sant Cristo de la Sang.

En veure puig o cabana
o pellissa de pastor,
ja pens en sa meva amor
que habita dins Son Siurana

Oh brot de murta esfuiada!
Oh poncella de roser!
¿Tan desgraciat seré
que un dia no poré fer
amb vós una conversada?