Rossinyol de primavera, tu que vas cantant, cantant,
ja diràs a mon aimada que l’esper amb un gros plant.
Les meves llàgrimes cremen, cremen d’un temor molt gran.
Déu no ho vulga que en fos causa un amor i un engan,
que és lo que dóna més pena per un cor enamorat.
Per això és que tant plora, llàgrima viva el meu cor.
Déu no la vulga, vida mia, que endevín per lo que plor!
Rossinyol de primavera, tornaràs cantat, cantant,
ja diràs si mon aimada se recorda de mon plant.

El qui sega amb so capot
amb ses mànegues posades,
ja ho rescabala a grapades,
si li donen camaiot.

En arribar ja m’hi pos
an es costat de sa mare,
i li dic: -Digau-me ara :
¿voleu per gendre es meu cos?