Es sereno ha mort un moix
i l'ha duit an el Socós,
ha comprat un cèntim d'oli
i un panet de dos:
per dinar, per sopar,
per sa nina no n'hi ha!

Si us torbau una setmana,
estimat meu, a venir,
no trobareu damunt mi
una unça de carn humana.

-No vos poseu a vermar
fins que sia Sant Mateu.
No, per la Mare de Déu,
i així es vi podreu guardar.
-Si vui vi bo el compraré
i el beuré sempre a mon gust,
que si el faç jo, me surt brut
i això trob que no em convé.
Acabat el mes d’agost,
ja és hora d’anar a vermar.
Llavò es reim se podrirà
i no farà gens de most.
Anau a vermar depressa,
abans que es sec sa llecor.
Vermau arreu, Llorençó;
dur-ne molt és que interessa.
Jo ja tenc experiència
amb tants d’anys de vermador:
si he tengut es vi millor,
no m’han fet sa diferència.
Es ceps de devers Sa Cova,
trob que han fet molta via.
Si no verm prest, cada dia
minvaran més d’una rova.
Llorençó, si puc tenir
cent cortons de vi xerec,
més pessetes d’ell ne trec
que de trenta de vi bo.
De trascolar ja n’és hora;
amolla es grifó an es cup,
que és tan gran com un aujub,
i es vi sortirà defora.