Anant p’es camí, trob clots
que em desbaraten sa guia.
Estimat meu, no voldria
que fósseu per mi, algun dia,
guinavetet de dos tocs.

Germanets meus, no ploreu,
que donau pena a mon pare,
i per llevar-la a mu mare
feis es medis que pogueu.

A dins ca’s metge, garrida,
(trist estic com ho record),
eren set qui l’aguantaven
i encara pixava tort.