En venir devers Nadal,
se tira de vent i fred,
i a N’Andreu Minyonet
li diuen “ En Portugal”.

Jo m’arrancaré es cabeis
un manat en cada mà
com veig que te n’has d’anar
a fora de Mallorca, a estar
amb sa gent que no coneis.

La vida de les galeres n’és molt mala de passar;
fa set anys que estic amb ella i set que n’hi he d’estar.
Ma’n vaig anar a ca’l rei; llecènci li vaig demanar,
i ella me fé de resposta que me’n volia donar,
només que en una hora i mitja la mar havia de passar.
I jo, de content que estava, en mitja la vaig passar.
Me’n vaig anar a ca’l blonco, allà a la porta a tocar:
-Obriu la porta, mon onclo, a la porta me veurà.
-No deu esser don Lluís, perque de galeres va.
-¿No em sabríeu donar noves, la mia mare què fa?
-La teva mare, Lluís, n’està cega de plorar.-
Vola, vola an el qui toca, vola, vola an el qui va;
ha set anys que vaig amb ella i set que n’hi he d’anar.
-Obriu la porta, mumare, a la porta me veurà.
-No deu esser En Lluís, perque de galeres va.
-¿No em sabria donar noves, l’enamorada què fa?
-L’enamorada, Lluís, és promesa de casar.
-Donau-me la meva roba que jo em solia posar;
també la meva guiterra que jo solia sonar.
Donau-me la mia espasa que em solia defensar;
me’n niré cantant cantant, veure si em coneixerà.
-Desperta’t, oh rica Infanta; no és hora de dormir ja;
sentiràs ton bé que canta, la sirena de la mar.
-No és la sirena, mumare, no la sap així cantar;
ell és un marineret que per mi pensant està.
-¿No ho sabies dir, ma filla, i l’haguera fet matar?
-Si l’heu de matar a ell, amb mi poreu començar.-
Matà un i matà s’altre, a tots dos los va matar.
Un l’enterrà dins l’esglèsia i l’altre baix de l’altar.
A un sortí una olivera i a s’altre un olivar.
A un sortí una paloma, i a s’altre un palomar.
Tots los que viuen d’amors aquí vendran a parar.