Colometa, l’any qui ve
ja no seràs brodadora,
sinó que seràs senyora
d’En Pere-Juan Ranxer.

-¿Vols-me dir, Josep Vivó,
tu qui vas captant pel món,
de tramuntana a mitjorn,
si aplegues per un panxó?
-Pocs n’hi ha qui s’entretenen
en fer-me la caridat,
perque molts han afinat
que lo que donen, no ho tenen.
-¿Vós que sou sa seva fia
de Mestre Josep Vivó,
d’aquell qui té tremolor
i com dorm, sempre somia?
-Si que ho som, sa seva fia,
per defensar-lo, si perd.
HI veu més ell, com somia,
que vós com estau despert!

Al punt que volta cantó,
si puja cap jovenet,
ja li diuen:-Aturè’t;
¿i com dus tanta frissor?-
Encara no està aturat,
ella li dóna cadira:
-Seu, me faràs companyia;
reposa, si estàs cansat.
-Me n’hauré d’anar aviat,
que tenc d’anar a foravila.
-¿A foravila has d’anar?
No hi deus tenir res que fer!
-Mon pare hi és i m’ha mester
per amor d’es bestiar.
-Fé’l guardar an es teu germà,
que el guarda en dia fener!
-Jo es dematí hi aniré,
i ell es capvespre hi ’nirà.
Si un altre dia ets aquí
i lleu, porem conversar.
-Ja vendràs es descapvespre,
’nirem a Sant Salvador.-
Si el jove diu que no,
ella ja no li contesta.
Quina pena no és aquesta!
Que ho consider qui té amor!