Voldria sebre es teus viures
de tu, clavellet daurat.
Digues si t’he manllevat
res que no t’haja tornat;
que tu em fas més s’entonat
que si et devia cent lliures.

A dins ca’s metge, garrida,
(trist estic com ho record),
eren set qui l’aguantaven
i encara pixava tort.

Horabaixa, post es sol,
plorinyava l’infantó.
No ploreu, minyonet, no,
que mumareta no ho vol.
Noninó, noninó,
una engronsadeta
’n es nin petitó.