Que hi dormiria, d’arreu,
en sa teua companyia!
Que ho seria, de grandia,
demà, com m’aixecaria!
Si no ho vols creure, prove-hu!

-Senyora, ¿què tè?, ¿què tè?,
¿què té de nou son marit
que a tal hora de la nit,
vostè vaja pel carrer?
-Senyor, jo me n’he anada
a una casa de joc
i m’hi som torbada un poc
i mos criats m’han deixada.
-Senyora, ¿vol venir amb mi
a casa i la cobriré
i sopar que li daré
i un bon llit per dormir?
-Si vostè no em destapàs
i secreta me tengués,
que mon marit no ho sabés,
poria eesre que hi anàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
ells ja estaran colgats,
les portes de los veinats
totes ja estaran tancades.
No ho sabran persones nades
vós i jo de què hem tractat.-
Quan varen essre allà,
a casa del cavaller,
molt prompte ja li tragué
coques ba mbes per sopar.
-Senyor, jo ja he sopat.
-Senyora, i jo també.
-Idò, que veja on té
es llit tan ben reguardat.
-Aquí dins hi ha un llit
a on jeia mon esposa;
si m’ofereix una cosa,
la hi deixaré jeure anit.-
Mentres ella es descalçava
per anar-se’n a colgar,
ella li va demanar
si sabia amb qui tractava.
Respongué lo cavaller
que suallà present estava,
que se pensava tractar
amb una persona de bé.
-Si jo fos dona de bé,
no faria lo que faç;
així sabràs que les has,
camarada, amb Llucifer.
Comanè’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas,
tenguent present que les has,
camarada, amb el dimoni.-
A l’instant aparegueren
dimonis amb gros quefer,
a an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.

Una cosa m’aconhorta,
i és aqueixa: en no veure’t,
m’alegra aqueix oratget
qui ve de fora de Mallorca.