No som viudo ni fadrí;
no som casat ni tenc dona;
som publicat dalt sa trona;
tant tenc així com allí.
Un capellà.

No hi ha estrella com la lluna
p’en la nit donar claror,
ni estrella més resplendor
com el sol devers la una.
A Algaida n’és gent comuna.
n’és la fina a Llucmajor,
i a les muntanyes carbó,
i, a Lluc, l’aigo mé sfina.
D’estiu, ocm un hi arriba,
bé pot anar acalorat.
I a Alaró bon atbac,
i a Binissalem bon vi;
un homo, en anar-hí,
pot agafar un bon gat.
A Sa Pobla, cànyom bo;
gerretes, a Manacor,
de grans i de més petites,
i les dones qui fan pipes
ja tenen l’ofici seu.
I les monges de Sineu
i les taronges de Sóller;
també s’hi fa qualque polla
i el pollastre li fa aleta.
A Ciutat és La Vileta
i a L’Horta carabassons,
col-floris de bona pinya,
i a Ciutat, peix de bastina
per canonges i senyors,
comtes i governadors
i per la gent empleada.
I, quan ve la temporada
que le govern fa posar el bou,
hi anirem a Son Alou,
que allà los bous pesquen popa.

La mare i la filla, garrida mia,
seuen en es portal, garrida guila.
La filla broda seda, la mare broda estam.
Mentres elles brodaven, passà lo seu galant.
La filla es posa a riure, la mare a sospirar.
-¿De què sospirau, mare, de què sospirau tant?
-¿De què vols que sospiri? La gent passa rallant.
Diuen si en tes entranyes s’hi cria un noble infant.
Diuen que està sencinta del Príncep don Juan.
Mira, tu, que, si és nina, a l’hospital ’nirà,
i mira que si és mascle, a dida el donaran.
Set anys estarà amb ella i set anys estudiant.
Set i set són catorze, l’infant ja serà gran,
i li armaran pistoles i també un cavall blanc,
i anirà per la vila matant i degollant.
El Rei dirà a la Reina: -¿De qui és aquest infant?
-De Na Maria Cables i el Príncep don Juan.