Es temps de batre, es mossons
se passegen per ses eres,
duen unes mostatxeres
que són com a moretons.

La vida dondaina,
la vida dondé.
Això serà vostro
si no ho he mester.

Per un fadrí, el festejar
n’és un art de gelosia.
S’altre vespre hi vaig anar;
quan p’es portal vaig entrar,
que vaig dir: -Ave Maria!-,
la jove em va demanar
si era ver o rallar,
que la volia deixar.
Jo li vaig dir: -Ave Maria!-,
la jove em va demanar
si era ver o rallar,
que la volia deixar.
Jo li vaig dir que sí, calar,
i se posà a llagrimar
com si fos tengut allà
son pare per soterrar;
Jo, mateix n’hi emprenia.
Jo, en les meves mans, tenia
un guinavet que em costà
vint-i-cinc sous al pagar;
per favor me demanà,
si l’hi volia aficar
i la sang derramaria,
i la seva pell daria
a un llop, per roegar,
i los ossos a un ca,
i la carn a un milà,
i pus d’ella es parlaria.
Jo li vaig dir: -Vida mia,
¿no veus que, per mi, seria
una gran descortesia
que jo t’hagués de matar?
Oh, Jesús, Filla d eMaria:
no em voldríeu perdonar!
Si m’anava a confessar,
ni amb frare ni amb capellà,
ningun confés m’absoldria.
En no esser el Fill de Maria,
no em voldria perdonar.
Ja poreu considerar
la jove si bé em volia!