Estimat, pena em donau,
molta pena i cativeri,
jo volria esser a s’imperi
d’allà on vós habitau.
Estimat, ausent de vós,
ningú del món me consola.
Me’n pren com la rossinyola,
que, com està tota sola,
canta trist i piadós.
Jo cada dia dejun,
però no dejun de pa:
jo dejun de festejar,
perquè tenc s’estimat lluny.