Baix d’es portal, estimat,
hi tenc dos encalladors
de plorar, clavell hermós,
des que vos ne sou anat;
però Déu m’ha revelat
que tornareu, estimat,
perque em deveu s’adiós.
Com veig aquest estelet
que va darrerre sa lluna!
Lo meu cor passa fortuna
ausent de vós, ramellet!
Que de pena pas, i call,
allunyada de mon bé!
Me'n pren com lo formiguer
que crema davall davall.