Jo i sa meva doneta
tots solets mos hi pegam,
i en venir es vespre lligam
set garbes y una restreta.

A una caera l’embuinen
per porer treure sa mel.
Davallaria del cel
per menjar fava, i no en cuinen.

Diumenge a vespre, garrida,
la despedida us vaig dar.
El dilluns, ja vaig estar
sense un puntet d’alegria.
El dimarts, no vaig menjar,
ni talent que no tenia.
El dimecres, de plorar,
la siqui real venia.
El dijous vaig arribar
que la gent no em coneixia:
tots quants d’ossos damunt tenia
los me porien comptar.
El divendres, me’n prenia
com el qui està a la cadira
i l’han d’ascabussejar.
El dissabte, vaig campar
així com millor podia,
i vaig pregar tot lo dia
a Jesús, Fill de Maria,
que me vengués a ajudar.
Si poria comanar,
jo voldria, vida mia,
tenguésseu tanta alegria
com tristor me vàreu dar.