Diguès, garrida , diguès:
¿Qui t’ha rompuda sa gerra?
El posarem en galera,
si no basta un any, dos o tres!

Una ciutadana
amb un ciutadà,
per davall sa porta
se daven sa mà.
Sa mare es va tèmer
i la va renyar.
-Oh, fieta meva,
això no se fa!
-Però, mumareta,
jo me vui casar!
-Oh fieta meva,
espera’t un any!
-Oh, no, mumareta,
m’ho dèieu antany!
-Oh, fieta meva,
espera’t un mes!
-Oh, no, mumareta,
no puc estra més.
-Oh, fieta meva,
espera una setmana.
-Oh, no, mumareta,
si em mata sa gana!
-Oh, fieta meva,
espera’t un dia.
-Oh, no, mumareta;
jo me moriria.
-Oh, fieta meva,
espera’t una hora.
-Oh, no, mumareta,
¿trobau que no és hora?
-Oh, fieta meva,
espera’t un quart.
-Però mumareta,
ja és massa llarg.
-Oh, fieta meva,
espera’t un foc!

La planc, pobra joveneta,
es disgust que va tenir
quan son pare li va dir:
-¿A on és sa cadeneta?
-Mon pare, jo l’he perduda
per s’olivar del Cocó,
i annat darrere un falcó
tan sols no me n’he temuda.
Mon pare, vos ho vui dir
a vós, que vos hi importa:
per un forat de sa porta,
l’he donada a un fadrí.
Un fadrí me té lligada
i anit ha de venir.
(Reina del cel coronada,
anau-li a sortir a camí.)
I mumareta endolada
amb sa tomba destapada
per enterrar-m’hi a mi.
I llavonses podreu dir
que n’he mort enamorada,
’namorada d’un fadrí.