Silvana se paseaba por la alameda florida.
Y su padre la miraba desde un balcón que había:
-Silvana, si quieres ser mi hija, esposa y querida,
te vestiría de oro, de plata te calzaría,
y la camisa de seda, los guantes de piel muy fina.
-Y las penas del infierno, padre, ¿quién las pasaría?
-Hay un Padre Santo en Roma, hija, y nos perdonaría.
-También un Dios en el cielo y un castigo mandaría.-
Silvana se fue llorando, por la escalera subía.
Y su madre la miraba desde un balcón que había:
-¿Qué tienes, hija Silvana? ¿qué tienes, hija querida?
Si es verdad que soy tu madre, es justo que me lo digas.
-¡Ay, madre, mi buena madre! ¡ay, madre del alma mía!
Aquel traidor de mi padre días ha que me persigue
y dice si quiero ser su hija, esposa y querida.
-Si esto es verdad, Silvana, yo pronto lo arreglaría:
tu te pondrías mi ropa, yo la tuya me pondría..-
Ellas cambiaron de ropa día de Pascua florida.
La que una se quitaba, la otra se la ponía.
Fueron al cuarto del Rey por ver si las conocía.
Y la madre entró en el cuarto triste y descolorida:
-Buenos días, señor Rey. –Buenos días, prenda mía.
Sube a la cama, Silvana, que voy tres veces florida:
el primero fue don Carlos, segunda, doña María,
y después nació Silvana que tú buscas por querida.
-Tú te quedas mi Señora mientras en el mundo viva ,
porque has sabido guardar mi honra y la de mi hija.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
De raptes i forçadors
Poble
Inca
Rima
Assonant
Núm de glosa
34
Volum
IV
Altres cançons relacionades
-Bondat, bondat, Marieta! Sopar i colgar dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn..-
Ella sopa i se colga; fa lo que el marit li diu;
com mentre va estar colgada, qui se volia dormir,
li tocaren a sa pota i no la deixaven dormir.
-¿Qui és qui em toca a sa porta i no me deixa dormir?
-Senyora, som Don Franciscoi la vénc a devertir.
-Vamos, vamos, Don Francisco, aquesta nit és per dormir.
-Si no m’obri, senyoreta, me trobaran mort aquí.
-Ara vénen ses criades i debaixaran a obrir.
-No he de mester criades; jo t’he de mester a ti.-
- Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentres obri la porta, li apaga el candelí.
-Don francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.
-Aquesta nit he mort un homo i pens que és lo seu marit.
-Benhaja vós, Don Francisco, i així prest n’haurem sortit.
-Jo ara estava pensando que toquen un combregar.
-De jo i vostè, Don Francisco, que noltros no hi hem d’anar
-Jo ara estava pensando els infants de qui seran.
-De ma vestidura blanca, del petit fins al més gran..-
L’agafa per sa mà blanca: -¿De què los hem de vestir?
-Ja pots cridar pare i mare brodada de carmesí.-
Aleshores, Don Francisco la se’n du fins al jardí.
-Deixa’m dir tres parauletes: que me vénguen a assistir.
Viudes, casades, donzelles, preniu un consei de mi:
si vostra marit va fora, no vos aixiqueu a obrir.
Aquesta nit m’he aixecada i me costarà morir.-
La primera punyalada la va ferir en es cap
i va dir: -Sebastiana, aquesta n’és de bon grat.
La segona punyalada la va ferir en es cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta va per llavò.
La tercera punyalada la va ferir a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
En la quarta punyalada, el minyonet va parlar;
li va dir: -Fill meuet, calla; ton pare mos vol matar.-
Dilluns, son pare hi va a sa presó a veurè’l.
El trobà qui sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu jo et duc un regalo de dos galls que tenc farcits.
-De lo bé que heu fet, mon pare, molt prompte els hauré partits.-
Es dimarts, sa mare hi va, a sa presó, a veurè’l.
El trobà que sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu, jo te duc un regalo, d’una porcella rostida.
-Molt prompte l’hauré partida.-
Amb un misserere trist per ell demanà perdó.
El deixen a sa presó i la Sang de Jesucrist.
Si jo amb sa vista pogués
aplanar puigs i muntanyes,
uiastres i olivardes,
bona amor, sols que vos ves!
P’es maig, cireres;
d’estiu, cigales.
Un tord sense ales,
no pot volar.
A casa que no hi ha pa,
no estan contents.
A una jaia sense dents,
dau-li pa moll.
Una gerra sense coll,
no està acabada.
Una bota buidada
no ha mester punyir.
Qui s’aixeca dematí,
pixa allà on vol.
Un llum en es sol
no fa claror.
Un homo traïdor
fa dues cares.
Ses torrentades
van per avall.
Un fadrí dins un ball,
va erugat.
Un homo gat,
camina tort.
No hi ha com la mort
per fer plorar.
Les regles d’Espanya
totes són així.
Tradicionari de Mallorca
