Estaba la reina mora sentadita en su balcón,
esperando que pasara el segundo batallón.
Y pasó un caballero y de ella se enamoró.
-Sube, sube, caballero, sube, sube sin temor,
que mi marido está de caza por los montes de León.
Y, para que nunca vuelva, le echaré una maldición:
-Que se caiga del caballo y se parta el corazon;
que se lo coman las fieras, una mona y un león!-
Al decir estas palabras, su marido ya llegó:
-Ábreme, cara de luna, ábreme, cara de sol,
que te traigo un regalito de los montes de León.
¿Qué te pasa, Carolina, que has mudado de color?
¿Has tenido calenturas o has dormido con amor?
-No he tenido calenturas, ni he dormido con amor.
Es que he perdido las llaves del más alto mirador.
-Si de plata las tenías, de oro te las daré yo.
¿De quién es este sombrero que en la percha veo yo?
-El sombrero es de mi tío que ayer noche lo dejó.
-¿De quién es esta espada que reluce más que el sol?
-Tuya, maridito mío, pare ti la compré yo.
-¿De quién es este caballo que en la cuadra veo yo?
-Es un caballo perdido y lo he recogido yo.
-¿De quién son estos suspiros que en mi alcoba oigo yo?
-Son suspiros de mi amante, y a ti no te quiero yo.-
Le pegó tres puñaladas en medio del corazón.
El galán murió a la una y Carolina a las dos.
Més informació
Classificació
Adulteri castigat
Poble
Algaida
Rima
Assonant
Altres cançons relacionades
En es portell del Rei moro, una mala herba hi havia;
si la jove ne menjava, danyada ne romania.
La Infanta Isabel va esser la desgraciada
que d’aquella herba menjà i en va romandre danyada.
El Rei estava a la taula, fit a fit la se mirava.
-¿Per què me mirau, Senyor, per què me mirau la cara?
-¿I com no et tenc de mirar, si pareix que estàs danyada?
-No, mon pare, no és això; és l’amr qui m’ha olvidada.
Me som banyada a l’estany i l’aigo m’haurà opilada.-
La feren mirar a vuit metges, los millors de dins Granada.
Quatre li miren los polsos, quater li miren la cara,
i tots quatre s’avengueren : -La Infanta n’està danyada!
Que la se’n duguen a un bosc, que no sia mermulada.-
Digueren que no ho sabien per no agraviar son pare.
Just saben la veritat una esclava i sa mare.
La se’n duen an el bosc, perque està molt delicada.
L’esclava l’anava a veure, la vestia i la calçava.
-Jo l’hi diré, mala nina, jo l’hi diré a ton pare!
-Si l’hi vols dir, diga-le-hi; diga-le-hi, la mala esclava,
que vaig menjar d’aquella herba, perque talent no tenia!
-Bon dia tenga, mon Rei.- L’esclava, tengueu bon dia.
-Vos vénc a explicar un secret, si m’alliberau la vida.
Que la vostra vida, esclava, ben alliberada sia
-La Infanta dona Isabel tres infants ja nats tenia.
Si digués que en tendrà quatre, cap mentida vos diria.-
Com el Rei va sentir això, se va asseure a sa cadira.
Se pegava tocs p’es cap: -Anau a menar ma fia!
-Mala fia, vine ací; vine ací, la mala fia;
si lo que m’han dit és ver, pompte te castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
-Lo meu pare, aquí em teniu, poreu fer la vostra via.
Ja sent los dolors de part, l’infant vol venir a la vida.
A la cambra em trobareu; prest sabreu si és nin o nina.
Mentres salveu l’infantó, a mi em poreu cremar viva!
Jo em pensava que ses dones
eren com sant Honorat,
que cura de mal de cap;
i elles, per fer-ne són bones.
S’homo que se posa amb dones,
sempre en surt escalabrat.
S’escolà toca la queda;
la toca ventant ventant.
I Na Miquela ballant
és com un peixet que neda.
Tradicionari de Mallorca
