No és ric qui té hasienda
ni aquell qui té diners;
sa tranquilidat val més
que deu mil duros de renda.

M’havia determinat
de festejar
una jove d’amagat
i no ho volien.
Molts eren qui m’impedien:
-Tu, ja ho veuràs;
qualque barreig te’n duràs
si se n’adonen!
-D’això no en venen ni en donen;
qui no en té, en cerca.
Si voleu que us diga perque,
vos ho diré:
Jo no mud ni mudaré
de rallar amb ella.
Es cavall és per sa sella,
conforme veig.
I jo sempre malaveig
arrambar-m’hí,
perque ella no pugui dir
si vaig mudant.
Molts són qui han reparat
els nostros punts.
Si volen que estiguem junts,
mai més rallem,
no hagen por que ho facem,
que jo mai mud!
Fins a la mort he vençut
mon teniment,
i pel rallar de la gent
més fort estic,
i, si no és així com dic,
ja em fareu quantra!
Cosa ninguna m’espanta
si ens avenim.
Jo no crec que hi hagi empriu
de penjar-mè.
Ja està guanyat mon voler
de casament,
desitjant que el sol ixent
que se perdés
i que mai més sortigués
un any complot,
que sempre fos en sa nit
per festejar.
Això és un mai no acabar
i fer sa llosca.
Vespres que fa vent i fosca,
més s’entretenen.
Quant més rallen més s’entenen,
per baix que ho diguen.
Donen entenent que siguen
sols en el món.
I los dos més callats són
que dues roques.
Ses remors que fan són poques
de rall callat.
Jo ho sé bé, que en som passat
moltes vegades.
Caigudes i sopegades
sempre en pegava,
emperò mai arribava
es bé a mudar.
Mon pare me va avisar
que no hi tornàs,
i jo en feia tant de cas
com si no ho deia,
i me’n burlava i me’n reia
sens dar-me’n compte,
i, per més burla i afronta,
sens tenir por.
I ella me donava cor
de valent geni
per arribar prest a veni’
i i esposar-mós.
Un puntet dificultós
me revelà:
que mai més tornàs entrar
dins ca son pare;
si no, d’ella bona cara
no ne veuria.
Emperò li vaig dir un dia:
-Jo renuncii,
que no vui esser mal fii:
és Déu qui ho mana.-
Vaig estar una setmana
sense anar-hí;
sa que ve ja hi torní
molt tramudat.
I ella em va dir: -Estimat,
i què heu tengut?
¿Què és estat, que no heu vengut
tot aqueix temps?
¿O són los vostres parents
que us col•legeixen,
i són ells qui us impedeixen
per escapar?
-Més citat hauré d’anar
que un bandejat!
Aquest estar enamorat
a mi no em treu:
Haver d’anar i venir a peu
no m’estableix!
-Veiam què s’hi ofereix-
me va dir ella.
I una pregunta em fé ella
dins un instant:
-No vos enamoràreu tant
contra de mi,
com jo de vós, xerafí!
Des que us conec,
endebades me passeig
i no m’alegr
i la meva vida entreg
an el morir.
Ja no hi ha consol per mi!
Si vós voleu,
veniu, me consolareu
qualque vegada,
i me’n niré aconhortada
del món, de vós,
basta i prou que mes amors
vos hagi dades!
Mon cor, de totes passades,
també el vos don.
No crec que ningú en el món
per vós fes tant
com jo dins un instant
i més faria
el meu intent!
Mon cor no fa mudament
si no mudau.
Som com un peix Nicolau
a dins la mar,
que els altres peixos fa estar
en grans tenrunes.
Vós sou mirai d’hermosura,
sol preciós!
Tan fortes tenc ses amors,
no hi poseu dubte!
Si vós em fèieu conducte
de vostro amor,
ja no esper més galardó
ni més finesa!
Sa codolada està estesa;
Déu lo do fi.
Pares, mares, fins aquí,
i germanes i germans,
vénc a besar-vos ses mans.
Déu vos do vida tants d’anys
com jo voldria per mi!

Si dius que som mostatxuda,
amb dos doblers n’eixiré:
emperò sa teva xuia
de cent en cent anys revé.