-Deténtate, bella mora; deténtate, mora linda;
deja que mi caballito beba de esta agua tan limpia.
-Ojo, no soy mora, señor, yo soy doncella cautiva.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-Si quieres venir conmigo, a casa te llevaría
y encima de mi caballo vámonos los dos, vida mía
-Esta ropa que yo lavo, ¿en dónde la llevaría?
-Y encima de mi caballo en el mar la tiraría.-
Al pasar por aquel bosque, ella a llorar se ponía.
¿Por qué lloras, linda dama? ¿por qué lloras, mora linda?
-Lloro porque en estos bosques, mi padre a cazar venía
con mi hermano Modelesto y yo con su compañía.
Al pasar por aquel bosque, la mora se sonreía.
-¿De qué ríes, mora bella? ¿de qué ríes, mora linda?
-No me río del caballo, ni tampoco de la guía;
río al ver a mi patria de donde he sido nacida.
-Dime, ¿quiénes son tus padres? dime, ¿quién es tu familia?
-Mi padre, don Juan Vilares; mi madre, doña Elvira;
un hermanito que tengo llamado José María.
-Válgame San Juan de Dios, Virgen sagrada María!
Pensaba llevar mujer i llevo mi hermana Elvirita.
Abrid puertas del palacio, ventanas y ventanillas:
aquí os traigo una rosa, la que lloráis por perdida.
¿Qué pagarías, mi madre, por ver a vuestra hijita?
-La mitad de mi corona, si la llevas honradita.
-Doncella la llevo, madre, doncella y honradita.
Sólo lleva un abrazo de vuestro José María.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
De captius
Inca
Assonant
26
IV
Jo tenc tanta de cantera
com un extramunciat:
’vui que no he berenat,
me pens que es sol torna arrere.
Un abre que té cent branques;
cada branca, cent brancons;
a cada brancó, cent nius;
i dins cada niu, cent ous.
¿Quants d’ous hi ha?
Cent milions.
Un dimecres tot lo dia,
cada punt i cada instant,
en tu vaig estar pensant,
i gran tristor que tenia.
I pensava en aquell dia
que us diré:- Clavell daurat,
si vols posar ton estat
en la meva companyia!
Ja sé que diràs, Maria,
que no, prompte i aviat.
Jo sempre m’ho he pensat
que, com prou hauré guardat
ton jardí purificat,
ben servit i mal pagat,
cap rosa no hi coiria!
Només que un altre tendria,
amb poc cost, ton plegat guanyat.
I jo, com a bon criat,
ben servit i mal pagat,
braços amples romandria.