S’escolà d’es Roser vei
tenia un ase gelat
i el feia jeure ensellat
perque no estassen per ell.

-¿Voleu que vos cont un pas
que n’és de riure
i el vaig voler escriure
per més record?
Jo havia carregat fort
de suc de parra;
quasi vaig fer botifarra,
segons vaig veure.
Ara, voltros, ¿voleu creure
que vaig dormir
del vespre fins al matí,
de costellam o d’esquena,
sols no sé com?
I me cridava tothom,
i jo callava,
i la gent qui se pensava
que tenia, en el cor, gota,
i em deien: no té en el cor gota,
perque estaria blanc,
i està vermei com la sang.
Això es vi i aigordent
que s’ha tragada.
No li entrarà la neu,
perque és com una rabassa
qui no es pot moure.
’Sent així, se posa a ploure:
la gent fugí.
I un amic meu me va dir:
-Amic meu, ¿què fas aquí,
que tot te remuiaràs?
I m’agafa per un braç
i ja estic dret,
i, com pegava a un banc,
l’altre ja hi era,
i la dona damunt l’era
qui me cridaav:
-Ah, porc! ah, animalot!
¿Què és lo que ha sfet?
-He begut llet
i m’ha feta mal.
-No som jo tan malanada
queno conega
si duis de blanc o de negre
per damunt vós.
Mirau això de taques
i de brutor
per damunt vós.

Ai, la panxa! ai, la panxa!
Ai, la panxa, que em fa mal!
Això són els caramel•los
que em dares pel carnaval.