Jo t’estim, però m’ho call,
i s’amor més me revé;
me’n pren com lo formiguer
que crema davall davall.

Oh, fadrins i jovençans,
vos faré tocar amb ses mans
embusteries.
Véne de mares i fies
a cada instant.
Les menen davant davant,
ben entonades,
i esperen a barretades
el pobre Aleix,
per carregar-li aquell feix
qui l’embarassa.
I usen d’aquella traça
perque t’hi cases.
I així enganen ets ases
i los bavais.
Luavò vénen los trebais
de cada dia.
Sa mare n’hi diu: -Ma fia,
tan mal casada!
Compon aquesta bugada
sense caldera-.
I ell qui se desespera
amb so mal any.
Se pensava tot sol-any
esser de noces.
Bones són aquestes coses
per los fadrins,
i endemés si duen grins
en casar-sè.
Sols no miren si convé
o no, la cosa.
Sa mare, no obstant, disposa
fins que l’hi tenen.
Tot lo dia van i vénen
com a llebrers.
Les prometen grans diners
per son adot.
I ell qui és groc, s’aubercoc,
qui tot s’ho creu.
Tot li ret en brins de paia
i endemés, si ella és blaia,
d’es cap li fuig:
-Mumare, quin gros enuig
que m’han donat!
Tot quant tenia m’ha jugat
a la tendera.
I això vos heu de beure
com si fos llet
i tot l’any duré aquest plet
i questions
i amb dos mil confessions
ho fan estar
i cerquen embarcar-ló
i qu eno torn.
Fadrins, si us heu de casar
amb alguna joveneta,
a Sant Domingo heu d’anar
a veure ella si és xueta.

¿Qual va ser s’homo vivent
que visqué com noltros ara,
va néixer abans que son pare,
mamà primer que sa mare
i matà per cosa rara
la quarta part de la gent?
Caín.