A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.
-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Raptes i forçadors
Poble
Inca
Rima
Assonant
Núm de glosa
94
Volum
IV
Altres cançons relacionades
A sa major, has de dir
que carn no has de menjar;
sa segona, que has d’anar
seguint el mateix camí;
la tercera has d’acudir
a l’esglési’ a confessar;
la quarta has de procurar
un bon sistema seguir;
la quinta, no val es dir
“Jo som un bon cristià”:
consisteix en acudir
a sentir Déu predicar.
A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama està en finestra, de finestra en balcó.
Els presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos, per què no cantau, no?
-¿Com hem de cantar, dama, i estam dins gran presó
sense menjar ni beure, tan sols un roegó,
ni veure sol ni lluna, tan sols un finestró?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do vols que te don?
-Mon pare, lo meu pare, les calus de la presó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no.
-Mon pare, lo meu pare, no mateu en ’Madó!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!
A la fonda de la Pera i holà!
dames hi varen anar i holà!
Pregunten a l’hostalera: _¿Què teniu per a sopar?
-Trobareu pollastre amb prebe i arròs sec amb bacallà.-
Elles demanen a l’amo per anar-se’n a colgar.
-Agafa el llum, criada, les podràs acompanyar.-
La criada és traïdora i se va posar a guaitar.
Ells duen calcetes curtes i una espasa al costat.
Com les dames se colgaren, la criada va tancar.
-Criada, obri la porta i cent duros cobraràs!
-Ni per cent ni per cinquanta, l aporta no s’obrirà.
Mos pensàvem que eren dames i són lladres per robar.
No són cavallers, senyora, sinó lladres per robar!
Tradicionari de Mallorca
