A la vorera de mar, hi ha una donzella
que brodava un mocador blanc per la Reina.
Quan lo tengué mig brodat, li manca seda.
Gira els ulls cap a la mar, veu una vela,
veu venir un galió vora la terra.
Veu a dalt lo mariner que l anau mena.
-Mariner, bon mariner, vós de la vela,
mariner, bon mariner, ¿DURÍEU SEDA?
-¿Quina seda voleu vós, gentil donzella?
¿Quina seda voleu vós? ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que el cor alegra;
vermelleta la vui jo, que és pe rla Reina.
-Pujau, doncs, damunt la nau, triareu d’ella.
-Ai, que no hi puc pujar jo, no; no tenc moneda,
que mon pare té les claus de l’arquimesa.
-No quedeu per diners, no, gentil donzella;
no quedeu per diners, no, que jo fii d’ella.-
La donzella entra a la nau, tria la seda;
mentres l’estava triant, la nau f avela.
Mariner es posa a cantar cançons novelles;
amb lo cant del mariner, s’és dormideta.
La nau vola i ella dorm, dorm la donzella.
Com ella se despertà, no es veu la terra.
Com ella se desxondí, ja han fet vint llegos.
-Mariner, bon mariner, tornau-me a terra,
que les ones de la mar me mouen guerra,
que les ones de la mar me donen pena.
-¿Com vos hi tornaré jo, gentil donzella?
¿Com vos hi tornaré jo, si el vent mos mena?
-Mariner, girau la nau cap a ma terra,
que les ones de la mar me mouen guerra,
que les ones de la mar me donen pena.
-Demanau altra merçè fora d’aquesta;
això sí que no ho faré, que heu d’esse mecva!
-De tres germanes que som, som la més bella;
una és casada amb un Rei, l’altra és princesa,
i jo, mesquina de mi, som marinera.
Una va vestida d’or, l’altra de seda,
i jo, pobreta de mi, duc caputxeta.
Una du tapins daurats, l’altra de perles,
i jo, tristeta de mi, duc espardenyes.
Totes riuen a llur pler; jo tenc plorera!
-Jo no vui que vós ploreu; fareu enveja!
No us vestireu de burell ni d’estamenya;
vos vestireu d’or i argent, coral i perles!
No sou marinera, no, que sereu Reina,
que jo som es fill del Rei de l’Anglaterra
Set anys ha que vaig pel món per vós, donzella,
i a la fi que us he trobat, heu d’esser meva!