-Bondat, bondat, senyoreta; sopa i colga’t dejorn.
Jo men’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Abans de trencar el dia, abans de sortie el sol,
li han enramades ses portes i les finestres de flors.
No l’han feta, a l’enramada, cap pagés ni cap mossons;
qui l’ha feta és Don Francisco el fii de l’Emperador.
Qui l’ha feta, a l’enremada, se’n va a baix del balcó
i tocant una guiterra li canta auqeica cançó:
-Rosa fresca, rosa bella, ramell de bona olor;
si sabesses, vida mia, lo mal que és el mal d’amor,
pensaríeu que jo n’era vòstron primer amador,
i que sempre sereu, sempre, l’estimada del meu cor.
Si pogués rallar, senyora, esta nit rallar amb vós!
-Si aquest gust teniu, gran jove, anit és s’ocasió,
que el marit és a la caça per les places d’Aragó.
-Si el marit és a la caça, mal lo cacen a ell els llops,
i les àguiles li mengen els seus cans i els falcons.
A lo bo de la cacera, mal li surten malfactors
i li peguen punyalades fins a travessar-li el cor.-
Quan deia eixes paraules, toca a la porta el senyor.
-Davalla a obrir, estimada, al marit i servidor.-
-Baixau sense por, senyora, anau a obrir al traidor;
jo m’amagaré pel porxo o botaré pel balcó.
-¿Què tens, què tens, muller mia, que has mudades les colors?
¿Tens algun amic en casa i me véns amb fals amor?
¿N’has feta pau amb el moro i has feta traïció?
¿Has tastat el vi que dóna, als qui en beuen, tremolor?
-No he fet pau amb el moro ni us vaig amb traïció,
sinó que he perdut les claus que tanquen el dormidor.
-No tremolis per les claus, no tremolis per això;
si les claus eren de plata, ja les te faré fer d’or.
¿De qui és aqueixa capa que voga en el penjador?
-Vostra, vostra, que el meu pare l’ha enviada avui per vós.
-Dóna gràcies a ton pare, digues que estim el favor;
mes a mi no em falten capes de tan bones o millors.
¿De qui és aquella espasa que veig en aquell racó?
-Vostra, vostra, que el meu pare també l’envia per vós.
-Jo conec aqueixa espasa; tu em vas amb traïció:
l’espasa és de Don Francisco, es fii de l’emperador.-
Sentint això, Don Francisco se va amollar p’es balcó.
Arrufa els peus i s’ajonoia i veja la teva mort.
Aquí teniu vostra fia: m’ha ferta traïció.
Ha volgut que vós venguésseu per matar-la davant vós.
-Cavaller, no la deshonri; honrada l’ha nostro senyor.
.Aixeca’t, idò, senyora; per aquest pic te perdon;
però, si un altre hi tornes, no hi haurà remissió.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Adulteri castigat
Manacor
Assonant
72
IV
Per una dona treu poc
tenir s’homo jornaler,
perque en s’hivern sempre té
s’arrufó devora es foc.
Homo de mitja paraula
t’ho diré moltes vegades:
no em saberes dur vellanes
de sa festa de Sant Jaume.
El rei n’ha fetes fer crides; viva l’amor!
Crides n’ha fetes fer. Que viva l’oranger!
Que tots los més galants homos a la guerra n’han d’aner.
I don Juan del Vilatge diuen que ha d’esser el primer.
Jo que tenc la muier jove, ¿ane qui la deixaré?
La deixaré a mumare, que la’m guardarà més bé.
-No li faceu fer cap feina, només cosir i broder;
no li faceu treure l’aigo amb ses gerres d’es gerrer;
amb so poalet de plata que aposta li vaig fer fer.-
Del cap de les set setmanes, porquerola la va fer;
del cap de los siete años, va venir un cavaller.
-¿Vols-me dir, tu, porquerola, de qui és aquest terrer?
-De don Juan del Vilatge; jo som la seva muier.
-¿De qui són els porcs, porquerola, que tu los guardes tan bé?
-De don Juan del Vilatge, Déu lo torn prest, si convé.
¿Vols-me dir tu, porquerola, què te donen per comer?
-Un bocinet de pa d’ordi que encara no em basta bé.
-¿Vols me dir tu, porquerola, què te donen per bever?
-Un poquet d’aigo de bassa, que encara no em basta bé.
-Aplega es porcs, porquerola, que és hora de retirer.
-Set fuades tenc a tasca i un feix de llenya a fer.
Se destira de l’espasa i es feix de llenya li fé.
i a ses anques d’es cavall es feix de llenya dugué.
-¿Me vols dir tu, porquerola, casa a on fan d’hostaler?
-Ca don Juan del Vilatge un temps hi solien fer.
-Me vols dir, tu, hostalera, anit amb qui soparé?
-Soparà amb la meva fia, perquè la hi comportaré.
-¿Me vols dir, tu hostalera, anit ambe qui jauré?
-Dormirà amb la porquerola, que n’ès bona de ginyer.
-Set anys ha que no tenc homo, anit tampoc ne tendré.-
L’agafa per la mà blanca, dins la cambra la dugué:
-Catalina, Catalina, tu n’ets la meva muier.
Demà dematí sa mare ben prest la va desperter;
-Aixeca’t, bruta, malvada, que has dormit amb cavaller!
Aixeca’t, bruta, malvada, que es porcs ja van pel carrer!
-Que s’aixec la seva filla, qu ejo no ho comportaré.
I si no fósseu mumare, de vós faria un cenrer
i dalt la muntanya més alta allà el ’niria a venter!-
Que vivo vivo, que vivo l’oranger!