A la Font d’Aguiló, hi ha una guilant dama.
S’aixeca dematí a rentar la bugda.
Quan l’estava rentant, a la font d’aigo clara,
van passar tres guilants, tots tres la se miraren.
Quna tornaren passar, tots tres la saludaren.
Quan tornaren passar, tots tres s’hi aturaren.
El major li va dir: -Oh, quina guilant dama!-
Va respondre el segon: -Oh, si amb mi fos casada!-
Va respondre el petit: -Dins cambra fos tancada!
Si jo fos son marit, seria ben tractada.-
La sogra estava a l’hort, qui tot ho escoltava.
Quan son marit vengué, despressa l’hi contava.
L’agafa per un braç i la sogra per l’altre,
i amb un garrot d’uiastre, bufet i bufetada.
I amb un bufet o dos per morta la deixaren.
Se tira dalt el llit, trista i desconsolada.
L’endemà dematí, la mala sogra hi ’nava:
-’Xeca’t, Catalineta, que has de passar bugada.
-Mirau davall el llit, veureu la sang qui raja.
-Jesús, Catalineta! Que n’ets de delicada!
Per un bufet o dos, ja quedes desmaiada!
-No és un bufet o dos, sinó és la punyalada.
Alçau lo blanc llençol, veureu la sang qui raja.
-Jesús, Catalineta! Que n’ets de delicada!
Per un bufet o dos, ja quedes desmaiada!
-No és un bufet o dos, sinó és la punyalada.
Alçau lo blanc llençol, veureu la sang qui raja.
-Jesús, Catalineta! ¿Quin metge vosl tu ara?
-El metge que jo vui, la creu i la mortaia.-
Fan venir el confessor; depressa es confessava.
-Jesús, Catalineta! ¿Quin testament fas ara?
-El testament que jo faç, no us agradarà gaire.
La dot que em varen dar, la deix a mes germanes;
els vestits de merín a les meves criades,
i el vestit de vellut a la Verge del Carme.
El dia de morir, el meu marit penjassen.
El dia de l’enterro, la sogra la cremassen
i el dia de l’ofici els infants a mumare.
El dia de morir, son marit penjaren.
El dia de l’enterro, la sogra la cremaren,
i el dia de l’ofici, els infants a sa mare.