La Mare de Déu de Lluc
és més morena que jo
i ella du rosari d’or
i jo mai no n’he tengut.

Un dissabte dematí,
molt prest me vaig aixecar.
Dic: -Jesús, si estau amb mi,
que me vaig a confessar!-
Quan a dins l’esglèsia entrava,
amb un frare em vaig topar.
Vaig dir: -Pare confessor,
¿me voldria confessar?
Però es meus pecats són massa!
-Fieta, això no embarassa,
si bon propòsit hi ha!
Diguès, fieta, diguès,
deixa anar els mals pensaments.
Si amb mi et vols confessar,
digues els deu manaments.
-Una pastoreta hermosa,
que bé ama el seu pastor,
se troba molt ansiosa,
baix dels peus del confessor.
Pare, ja estic confessada,
me don la bendició!
-Fieta, jo no som frare,
ni tampoc som confessor.
Jo som el mateix pastor
de qui estàs enamorada.
-Trista de mi, desditxada,
la gent ¿què dirà de mi?
Es pecats he hagut de dir
a un qui m’ha festejada!-
Sa carta ben feta està
i d’es seu cap ideada,
i ella és arribada,
baix d’es portal la trobà,
i ella la va donar
a llegir a sa veïnada.
Quan mentre la s’escoltava,
se va posar a plorar
i li va dir: -Ara, ja,
Guiem, ja m’has olvidada!

Bona aigo, Mare de Déu,
tendrem bon blat a sa rota.
Vos daré sa paia tota
i es blat serà tot meu.