A la ciutat de Nàpols (sic) hi ha una presó, la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, amor!
Que hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama se passeja de finestra a balcó.
Com els presos se’n temen, ja no canten més, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Què hem de cantar, Senyora, estant en gran presó,
sense menjar ni beure, si no és un roegó?
No veim ni sol ni lluna per un sol finestró.-
La dama, llastimosa, va anar a reclamar-hó:
-Ai, pare, lo meu pare, jo us vui demanar un do!
No vos deman Mallorca ni tampoc Aragó,
ni tan sols Barcelona, que és ciutat de valor.
-Ai, fia, Margalida, ¿quin do vols que jo et don?
-Ai, pare, lo meu pare, les claus de la presó
per amollar los presos qui canten la cançó.
-Ai, fia Margalida, això no ho puc fer, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte los penjarem a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no me pengeu l’amor!
-Ai, fia Margalida, ¿quin és el teu amor?
-El de les calces blaves i té el cabeiet ros!
-Ai, fia Margalida, aquest serà el major!
-Ai, pare, lo meu pare, doncs penjau-mos tots dos!
I faré fer una crida en els caps de cantons,
perquè la gent conega què cosa n’és honor.
I a cada cap de forca, un ramellet de flors,
perquè la gent que passi senta bones olors,
i resi un parenostro per l’ànima de tots,
també una avemaria pel pobret aimador!