A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia;
hi ha una presó,
la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó.
Els presos se’n temeren; ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, i estam dins la presó,
sense menjar ni beure més que una volta al jorn,
sens veure sol ni lluna just per un finestró?
La dama condolida va acudir a son senyor:
-Pare, lo meu bon pare, jo ov sdeman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do voleu que us don?
-No vos deman València ni tampoc Aragó,
ni tampoc Barcelona, ciutat de gran valor.
Jo vos deman, mon pare, les claus de l apresó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaran a tots.
-Pare, lo meu bon pare, no me mateu l’aimador!
-Ma fia Margalida, ¿quin és vostro aimador?
-El de la roba blava, qui té el cabell tan ros!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!
-Pare, lo meu bon pare, a mi penjau-me i tot!
A cada cap de forca, posau ramells de flors,
perquè la gent qui passi ne senta bona olor.
Digau un parenostro per l’ànima dels dos,
amb una avemaria per mi i per l’aimador!

Més informació
Recopilador

Rafel Ginard

Referència bibliogràfica

Cançoner Popular de Mallorca

Via d'incorporació

Transcripció edició

Classificació

Amor desgraciat

Poble

Binissalem

Rima

Assonant

Núm de glosa

25

Volum

IV

Altres cançons relacionades

Na Bernarda, ¿que dormia?
quan va caure d’es llorer?
Un brotet fuiat coïa
per com l’hauria mester.

Ella se puso a lavar a la fuente cristalina.
Por allí pasaba el Rey con toda caballería.
-Buenos días, mora bella; buenos días, mora linda.
Dales agua a mis caballos de esta fuente cristalina.
-Yo no soy mora, Señor; en España soy nacida.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-¿Quieres tú venir a España, aquí, en mi caballería?
-¿Y la honra, caballero, en dónde la dejaría?
-Te juro sobre mi espada, guardadita la tendría.
-¿Y la ropa, caballero, en dónde la dejaría?
-La de hilo y la de holanda sobre mi caballería;
la más pobre y la más rota al río la tiraría.-
Al pasar por la frontera, la morita se reía:
-¿De qué ríes, mora bella? ¿De qué ríes, mora linda?
¿Te ríes de mi caballo o ríes del que lo guía?
-No me río del caballo ni tampoco del que guía.
De lo que me río yo es de ver la patria mía.-
Cuando pasaron los bosques, ella a llorar se ponía.
-¿De què lloras, mora bella? ¿De què lloras, mora linda?
Lloro porque con mis padres por estos bosques venía
y con mi hermano Lorenzo y toda su compañía.
-¿Me dirás quién es tu padre? –Mi padre es don Juan de Oliva
y mi hermanito pequeño se llama José María.
-Válgame San Juan de Dios, Virgen sagrada María!
Pensando traer mujer, traigo una hermanita mía!
Abrid puertas de palacio, ventanas y celosías,
que aquí os traigo la prenda que llorabais perdida.
-Si eso fuese verdad, un premio te ganarías.
Si la trajeras honrada, la corona te pondría.
-Honradita vengo, madre, como el día qu enací,
tan sólo un beso me ha dado este hombre que está aquí.

-Mestre, jo som de passada,
escoltau i oireu:
d’aquesta olla, ¿què en voleu,
si no vessa o és foradada?
-De s’olla que té en ses mans
quatre doblers m’ha de dar,
o si no, la deix estar,
i tan amics com abans.
-S’olla que tenc en ses mans,
mestre, jo vos ne don dos,
que hi ha altres venedors
a on puc anar a comprar,
i no és forçat que el capellà,
mestre, s’hagi d’armar amb vós.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca