El rei n’ha fetes fer crides, que visca l’amor;
que crides n’ha fetes fer, Que visca, visca!
De que tots los galants homos a la guerra n’han d’aner.
Jo tenc la muller jove, ¿ane qui la deixaré?
La deixaré a mumare, que la’m guardarà molt bé.
-Mumare, la mia mare, jo vos entreg ma muller.
No li faceu fer cap feina, sinó cosir i broider.
-Vé-te’n, mon fill, a la guerra, com un noble cavaller.
Vé-te’n, vé-te’n descansat, que molt bé la’t guardaré.-
Al cap d’unes setmanes, porquerola la va fer.
I al cap d’unes altres set, veu venir el cavaller.
-Déu voc guard, la porquerola. Déu mantenga el cavaller.
-¿No em diríeu, porquerola, de qui és aqueix terrer?
-De don Juan del Vilatge, Déu lo duga, si convé.
-¿Voldríeu dir-me, porquerola, de qui és aqueix porquer?
-De don Juan del Vilatge; jo som la seva muller.
-¿Voleu-me dir, porquerola, què vos donen per menger?
-Un bocinet de pa d’ordi, no tant com n’he menester.
-Digau-me vós, porquerola, quina feian vos fan fer.
-Set fuades tenc per tasca i un feix de llenya que fer.
-Aspiau les set fuades; jo el feix de llenya faré.-
Dembainí (sic) la sua espasa, i el feix de llenya va fer,
i a les anques del cavall el feix de llenya dugué.
-¿Voleu-me dir, porquerola, a on és ca s’hostaler?
-A casa la mia sogra trobareu lo menester.-
Quan foren prop del vilatge: -Dau-me el feix, bon cavaller,
que per res del món voldria que rallàs de mi la gent!
-Déu vos guard, bona hostalera. –Déu mantenga el cavaller.
-¿No em diríeu, hostalera, quin sopar anit tendré?
-Tenc gallines i capons grassos, que és menjar de cavaller.
-¿No em diríeu, hostalera, anit amb qui soparé?
-Soparà amb la meva filla, jo crec que la ginyaré.
-¿Voleu-me dir, hostalera, anit ambe qui jauré?
-Pot jeure amb la porquerola, que no és mala de ginyer.
-Porquerola, porquerola, ¿vols dormir amb lo cavaller?
-Si don Juan vos sentia, vos guardaríeu molt bé!
Set anys ha que no tenc homo; anit tampoc ne tendré;
jauré al pla de l’escala, com la cussa i el ca llebrer,
esperant que el marit vénga que em volia tant de bé!
L’agafa per la mà blanca i a la cambra la dugué.
-Ja que no m’has conegut, ara jo em destaparé.
Catalina, Catalina, tu n’ets la meva muller.-
La porquerola en sos braços ben estesa romangué;
i no es pot dir l’alegria, l’alegria que tengué,
per l’abraç que se donaren com a marit i muller.
-Treu-te el vestit de porquera, que jo no el vegi mai més.
¿A on són les bones robes que tu tenies primer?
-Vostra mare les m’ha preses, vostra germana les té.
-¿A on tens, Catalineta, la cinta d’or que et vaig fer?
-Demanau-la a vostra mare, que per sa filla la té.
-¿A on és, Catalineta, es poal que et vaig fer fer?
-Demanau-lo a ma sogra, que l’endemà el me prengué.
-Ala , aixeca’t, porquerola, que dorms amb un foraster1
-Que s’aixec la vostra filla, que ella és la meva muller!
Si no fósseu mare mia, de vós faria un cendrer,
i a la cendra ventaria en el puig més alt que sé!