El Rei ha fetes fer crides, unes crides,
El Rei les ha fetes fer, les ha fetes fer.
Viva la flor del taronger!
Posa bàndols p’es carrers, que amb lo liro-liro,
lo bon Rei n’ha fetes fer, que amblo lirolé!
Que los joves guilants homos a la guerra hagen d’aner.
Greu li sap a don Juan qui la muller jove té,
però, per greu que li sàpi’, també l’haurà de deixer.
-Mumare, la mia mare, jo vos coman ma muller.
No vui que faça cap feina de les que no estiga bé.
No vulgueu que trega aigo amb so poal més grandell, [sic]
sinó amb lo seu de plata queli va fer l’argenter,
ni jeure en coixí de llit, que jo me’n temeré.
No la faceu porquerola, perque tateix ho sabré.
-Fii meu, no tengues gens d’ansi’ que molt la’t respectaré:
a migdia, bon pollastre, i vin blanc pel seu beurer.-
I de’s cap de los set dies, la sogra ja li digué:
-Lleva’t els vestits de seda i posa-te’n de burell,
que ara el meu fill és a fora i no tornarà mai m és!
Set fuades cada dia i un feix de llenya has de fer,
in un cantonet de pa d’ordi perque quedes en talent.
Als bassiots d’aigo embassada poràs beure en tenir set.-
Un dia, mentres filava, veu venir un cavaller.
-Bones tardes, porquerola! –Les mateixes, Senyor Rei! [sic]
-De don Juan de Vilatge, que Deú lo deixi torner.
-¿No em diries, porquerola, quins oficis són els teus?
-Tenc l’ofici de porquera des que el marit se n’ané.
-¿No em daríeu, porquerola, qualque cosa per menger?
-El pa d’ordi que a mi em donen no és menjar de cavallers.
-Porquerola, porquerola, ¿a ón és el teu lliter?
-A un raconet de l’estable, allà hi tenc el meu lliter.-
A les anques del cavallo, a ca seva la dugué.
A l’entrada del Vilatge, del cavall va davaller
perquè la gent d’aquell poble no trobàs un que xerrer.
Com ella va esser en terra, ell li va donar es feix
perque no se malpenssassen ni poguessen xerrar d’ells.
-Hostalera, hostalera, ¿per posar, anit, què tendré?
-Tenc capons i tenc gallina, per vostè Senyor Rei,
i resolis i muntona, que, si ho pagau, ho trauré.
-Hostalera, hostalera, ¿qui vendrà amb mi a soper?
-Soparà amb la nostra fia, que li agrada el bon menger.
-Hostalera, hostalera, ¿ambe qui tenc de jaguer?
-No jaurà amb la nostra fia, que prou bé la guardaré.
Poreu jeure amb la porquera, que sempre va de lloguer.
-Set anys ha que no jec amb homo, i encara anit no hi jauré!
Ell la pren per la mà blanca, dins la cambra la dugué.
-Ja que no m’has conegut, ara jo em demostraré.-
Quan van esser disn la cambra li va mostrar el seu anell:
-Catalina, Catalina, la meva bona muller!
¿A on són, Senyora Altesa, els vestits bons que et vaig fer?
-Demana-los a ta mare, que sa fia en fa femer.
-¿A on són, Senyora Altesa, els botons d’or que et vaig fer?
-Ja ho sabrà la teva mare: per sa fia los volgué.
-¿A on són aquelles coses que duies en temps primer?
-Les me va taiar ta mare perque sa fia en tengués.
-¿A on és, Senyora Altesa, el poalet que et vaig fer
perque no traguesses aigo amb les gerres del gerrer?
-L’has de demanar a ata mare, que ha set anys el me prengué.-
Al matí, abans de veure-hi, la sogar ja s’aixequé:
-Aixeca’t, bruta malega, que ara jeus amb cavaller!
-Que hi vagi la vostra fia i respectau ma muller.
Vós no heu complit la promesa de tenir-la respectada
el temps que jo no hi sigués.
Si vós no fósseu mumare, un cendrer faria fer
i la cendra que faríeu la faria ventar bé
a damunt una muntanya que la se’n dugués el vent!