A la vorera de mar està la Infanta polida.
Moros anaren allà i la varen fer cativa.
Quan los moros la trobaren i la veren tan garrida,
pensaren d’enviar-lè a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, vos entreg una cativa.
-Que la se’n tornin els moros, que la trob massa garrida,
i llavò, si el Rei la ves, d’ella s’enamoraria;
la voldria per esposa i jo esclava d’ell seria.-
Aquí respon una esclava, esclava que la servia:
-No hàgeu por, noble Senyora, de si ella és molt garrida.
Mandau-li rentar los panyos en les aigos de marina.
Es sol cremarà sa cara en venir devers migdia.-
Hi consent la Reina mora; renta de nit i de dia,
i, amb tantes soleiades, tenia la pell més fina.
Mentres rentava los panyos en les aigos de marina,
començava a clarejar, sent petjades i se gira.
i n’afina un cavaller qui el cavall blanco traía.
-Déu vos guard, la Moretona, ¿gustau de ma companyia?
-Que Déu vos guardi, bon Comte, que Déu vos doni bon dia!
-¿Voleu-me dir com sabeu o us pensau que Comte sia?
¿És que ho heu sentit a dir o és que abans ja me coneixíeu?
-Com jo estava amb los meus pares, altres Comtes coneixia;
ells eren així com vós i usaven de cortesia.
-Si gustau de venir amb mi, de bon gat vos n’enduria
a la banda de la mar, ben lluny d’aquesta marina.
-Si pogués ,bon cavaller, jo vos acompanyaria;
enperò si vénc amb vós, d’aquests panyos, ¿què en faria?
-Els que sien d’or i argent dalt la sella els estendria,
sosl que tenguésseu bon sereu el temps que amb mi vos duria.-
Caminaren nou jornals i paraula no se diuen;
caminaren altres nou i l’esclava se rissia. (sic)
-¿I de què reis, Moretona? ¿i de què reis, amor mia?
¿Qué vos ne reis del cavall, o del cavaller qui el guia?
-Jo no ric, no, del cavall, o del cavaller qui el guia;
però ric de veure Espanya que n’ès la pàtria mia.
-¿D’Espanya n’és la Moreta? ¿d’Espanya és l’amor mia?
Si Espanya és la pàtria vostra, també n’és la pàtria mia.
-No me digueu més Moreta, que jo som Rosa-florida.
Som filla del Rei don Carlos i de dona Celestina.
-Jo som el seu fill major, vós la filla més petita;
a mi em diuen don Juan; vós sou germaneta mia!
-¿Què me daríeu, mumare, si vos duia vostra filla?
-Mil ducats si jo la veia, i altres tants si era fadrina.
-Donau-me los mil ducats, que vos duc la vostra filla.
Llavò ella vos dirà si encara és o no fadrina.
Si ella vos diu que sí, altres tants ne guanyaria.
-Sí, mumare, que ho som, com l’hora que em despedíreu;
la corona de les verges en el cap la duc cenyida.
De captius
Binissalem
Assonant
Cuando empezaron las guerras entre Francia y Portugal,
llamaron al Conde Flores por capitán general.
-¿Para cuántos años, Conde, para cuántos años vais?
-Para siete, mi Condesa, para siete y nada más.
Si a los siete, mi Condesa, para siete y nada más.
Si a los siete no he venido, Condesa, os podéis casar.-
Pasan siete, pasan ocho, y el Conde no viene ya.
Un dia, estando en la mesa, su padre la quiso hablar.
-¿Cómo no te casas, hija? ¿cómo no te casas ya?
-No me puedo casar, padre, que el Conde aquí no está.
Si el Conde en el mundo estaba, y lo pudiese encontrar!
Dame la bendición, padre, y yo le iré a buscar.
-Que te la dé Dios del cielo, que es más alto y podrá más.-
Se vistió de peregrina, por el mundo va a buscar.
Al salir de las Italias, al entrar en Portugal,
se encontró con un caballo que lo iban a ensillar.
-¿De quién es este caballo, que lo iban a ensillar?
-Del señor Conde de Flores que mañana va a casar.
-¿Quién es este señor Conde? ¿Me lo quiere usted enseñar?
-Se lo enseñaré, señora, es poca la caridad.
-Dame una limosna, Conde, que bien me la podéis dar,
que vengo de las Italias, no traigo para gastar.
-Si venís de las Italias, ¿qué hay de buenopor allá?
-He dejado a la Condesa que no para de llorar.
-Ay, si la pudiera ver! Ay si la pudiera hablar!
-¿Cómo la conoceríais? –Por el rostro y el lunar.
Yo le regalé un vestido que costaba una ciudad.
-El vestido bien lo guardo y el lunar aquí está;
el rostro ya se me ha ido, Conde, de tanto llorar.-
La estrechó entre sus brazos y la puso en su lugar.
La otra estaba en la sala que les escuchaba hablar.
-¿Quién será este demonio que ha venido aquí a tentar?
-Yo no soy ningún demonio que ha venido aquí a tentar.
Voy en busca de mi novio; me lo tengo que llevar.
-Puedes ser monja, Maria y aprenderás a rezar,
que ha vuelto mi condesa, con ella quiero casar.
-Malhaya la italiana que te ha venido a buscar!-
Ya la cogió por la mano y se la llevó a su altar:
vestidos de dos colores por doña María van.
Las gallinas y los pavos al hospital militar.
Al cabo de quince días, los dos se iban a casar,
y al cabo de siete años, otra vez la iba a dejar
con dos hijos que tenía, una moza y un galán,
para volver a la guerra donde lo van a matar.
Fadrins de Binissalem,
veiau què estimareu més:
¿tenir sa dona gaiarda,
o lletja amb molts de doblers?
A sa vorera de mar
es barcos fan corantena.
Homos com tu, en vui trobar
a dos cèntims sa dotzena.