Sól•lera, sól•lera
de s’enamorada:
com tu la tenies,
la fosses guardada.

Mon cor se fon com la lluna
com ve que és es quart minvant;
i vós, polit diamant,
us burlau d’un ignorant
que no ha fet maldat ninguna.

Es casar vol mirar-s’hí,
perque és cosa de durada.
No és com un que fa una ollada
que, si surt un poc salada,
aigo hi poren afegir.
ELL
Si em vens a tornar a casar,
sé cert que m’hi miraria:
que sa dona que tenia,
per anar de fantasia,
sa farina me venia
i, qualque vegada, es pa.
I jo em ’via d’assotar
fent clots per s’ametlerar
amb s’aixada tot lo dia.
Cap dobler que mai tenia
p’es diumenges malgastar;
i ella em dava per sopar
crits, i sosl no m’hi oïa.
La gent que me coneixia
deia: - Jo l’atuparia!-
i s’altra: -Deixa-la anar!
A poc a poc se n’emprenia…
Sa culpa, qui la tenia
era qui m’hi fe casar.
Mumare sempre punyia:
-Aqueixa te convendrà,
que és pobila, i vendrà un dia
que tot es concert tendrà.-
Però el dimoni ho trempà
que ho ha fus en fantasia.
Mops hem hagut d’endeutar
i no duim tros de camia!
Fadrins casadors del dia:
un consei vos vui donar,
que no vos heu d’escolatr
conseis de gent que somia.
Pa suat és qui assacia,
si el mengen amb alegria.
Mirau Jusep i Maria:
son exemple hem d’imitar
de sa santa companyia.
ELLA
A mon gust me vaig casar
i mumare no ho volia,
perque ella prou coneixia
el jove que m’enganà.
Jo me vaig deixar robar
i prest vaig esser nuvia.
Ara, no me gos queixar
de si no me dóna pa,
ni si em tupa cada dia.
Me n’hauré d’aconhortar,
que es càstig que Déu m’envia.
Per res del món no ho diria
a gent que ho pogués contar.
Que, si mumare ho sabia
o jo hi anàs a plorar,
sa primera que em diria:
-Vés en bona hora, ma fia,
que, quan jo t’ho advertia
i te deia cada dia
tot lo que et succeiria,
no em volgueres escoltar.
Ell te n’hauria de dar,
es matí per berenar,
es migdia per dinar,
i es vespre per sopar…
I així, de cada dia,
hauria de redoblar!-
Fadrines d’avui en dia,
un consei vos vui donar:
Triau-lo, quan hora sia,
honrat i bon cristià,
fener, i fora fantasia!