En el jardín de León, detrás de una leonera,
se pasean dos hermanas: Blancafor y Filomena.
Por allí pasó el Rey turco y se enamoró de ellas.
Se casó con blancaflor, que Filomena es pequeña.
Siete meses de casados, el Rey turco fue a la guerra.
No se va a la guerra, no; se va a casa de su suegra.
Su suegra lo recibió igual que fuese una Reina.
-Bien venido seas, turco, -Bien hallada seas, suegra.
-Hablando de la salud. mi hija, ¿cómo se encuentra?
-Tu hija se encuentra bien, y vengo de parte de ella,
de parte de Blancaflor a buscar a Filomena.
-Esto sí que no lo haré, porque es doncella y pequeña.
-Yo la trataré muy bien como cosa mía y vuestra.
-Si tal palabra me cumples, te puedes marchar con ella.-
A las cuatro de la tarde, Filomena ya se entrega
con el vestidito blanco y zapatitos de seda.
Ya la monta en el caballo, ya se marchan a su tierra.
Se van juntitos los dos el Rey turco y Filomena.
A la mitad del camino, el demonio ya los tenta:
el cuñado le decía palabras para ofenderla.
-Demonio de cuñadito, el demonio ya te tienta.
-O me tienta o no me tienta, o me deja de tentar;
ahora tengo ocasión, no la dejaré escapar!-
Ya la baja del caballo, la pone entre peña y peña:
-Yo te sacaré los ojos y te cortare la lengua.-
Allí le sacó los ojos, también le cortó la lengua.
La dejó en medio del bosque deshonradita y sin lengua.

Por allí pasó un pastor que San Juan Bautista era.
Le pidió papel y tinta pa que una carta escribiera.
-Yo tengo papel y pluma, pero tinta no me queda.
-La tinta la pondré yo de la sangre de mis venas.-
-Toma, pastor, esta carta; toma, pastor, esta nueva;
la darás a Blancaflor de parte de Filomena,
deshonradita en el bosque y sin ojos y sin lengua.-
Cuando el Turco llegó a casa, a su esposa triste encuentra:
-Vamos, Turco, a cenar que tengo una rica cena.
-Jesús! ¡qué carne tan dulce! ¡Jesús! ¡qué carne tan buena!
-Más dulces son los suspiros de mi hermana Filomena,
deshonradita en el bosque y sin ojos y sin lengua!
-¿Quién te ha traído esta carta? ¿Quién te ha traído esta nueva?
-Hay angelitos al cielo y pastores en la tierra.
Madres, las que tengáis hijas, casadlas en vuestra tierra.
Ya sabéis lo que ha pasado a mi hermana Filomena,
deshonradita en el bosque y sin ojos y sin lengua.-
Se pegó tres puñaladas en medio del corazón:
-Esta va por Blancaflor, esta va por Filomena
y esta por el chiquillo que tú llevas en tu seno.

Maria Picolina,
¿vols una gla
que En Picolí t’envia
d’es Coll d’Artà?

A deu anys vaig començar
a voler bé a una al•lota,
i s’amor va esser tan forta
que enamorat vaig quedar.
Sobre s’estar enamorat,
amb mon pare em baraí,
i aquí em determiní
d’anar-me’n a estra a Ciutat.
Me’n vaig voler anar a Ciutat
perque es meu cap m’hi tirava.
P’es carrer me passejava:
-¿Hauríeu mester un criat?-
Tan prest vaig trobar fortuna
que em vaig llogar amb un ferrer:
no tenia res que fer
més que claus de ferradura.
Em donaven per menjar
guixes i faves ceiades,
i n’eren tan mal cuinades,
o bé crues o cremades,
que no eren per menjar!
I me vaig determinar
deixar l’amo i sa madona;
ells no eren cosa bona:
ja parlaven de matar.
Un dia em vaig baraiar
amb so ferrer i sa ferrera.
Ja poreu considerar
mon enteniment quin era!
Vaig afinar una bandera
d’es soldats, i hi vaig anar.
Va sortir un capità:
-Bergantell, ¿que et vols ’sentar?-
I jo me vaig tirar a riure:
- Si ho troba , me pot inscriure;
que faça lo que voldrà!-
Com prest me va demanar:
-¿Quin llinatge assentaré?
-Que assanti Miquel Ferrer,
de dins la vila d’Artà.-
En la cara em conegué
que no havia berenat:
-Vine aquí, Miquel Ferrer,
vet aquí peix dins un plat,
pa de xeixa recolat;
menja fins que estaràs bé.
En haver-lo’t acabat,
més te n’hi afegiré.-
Com ja va estar atapit,
que més talent no tengué:
-Vine aquí, Miquel Ferrer,
assaja’t aquest vestit.-
I li va caure tan bé
com si per ell fos cosit.
Dins una cambra tots sols,
no hi havia més persones,
agafa unes estidores
i li escapçà es reganyols.
Va dir: -Senyor capità,
que diga, ¿què va fer ara?
-Oh, fii meu, el rei ho mana;
a tots los ho hem de taiar.-
Ja no sortí d’allà dins
que no sortís ben armat,
amb so fusell en es coll,
baioneta en es costat,
ben fermats es borseguins.
Se’n va anar a passejar
amb tota s’artilleria,
i la gent qui el coneixia
no feia sinó plorar.
I sa que no el coneixia
no feia sinó mirar.
Com arribà an es mercat,
un amic seu va trobar
i li va donar sa mà,
i molt prest li demanà:
-Miquel Ferrer, ¿què és estat?
¿Com és que t’has fet soldat?-
Va respondre es capità,
que estava an es seu costat:
-En aquest punt l’he assentat.
Si en voleu esser, estimat,
i voleu esser soldat,
vestit per vós hi haurà.
-Quin enuig pendrà ta mare
com tal nova sentirà!
-Ja li diràs que això va
perque no em deixà casar
amb sa que més estimava.
Daràs comandacions
a mon pare i a mumare,
a veinats i a veinades,
i a Na Francina Aguiló.
Digue-li, a Na Francina,
ane qui tenc passió,
que jo per la seva amor
som soldat vuit anys de tira!-
Com los varen embarcar,
que partiren ses galletes;
-Malbé es facen ses pessetes
que es Comissari em va dar!-
Com foren enmig de mar,
que partien es bescuit:
-Bona sort me n’hagués duit,
com plaça vaig assentar!-
Com foren enmig de mar,
que ja no veien cap porta,
va dir: -Adiós, Mallorca!
Ditxós qui porà tornar!-
Com varen haver arribats,
que es vapor se va atracar,
sa vista vaig allargar,
damunt es moll vaig ’finar
un esplet de desflessats,
i anaven acomparats
an ets hàbits d’ermità.
Conversaven com a lloros,
nyic ací, i nyic allà,
bé porien escoltar,
no entenien aquells coros.
Vaig demanar an aquells homos:
-¿Qui és aquest bestiar?-
I me varen contestar:
-Germanet, això són moros.-
Davall tenda de campanya,
tres mesos hi vaig estra,
i gràcis a Déu puc dar
que no vaig entrar en batalla,
que, en aquella terra estranya,
perillava tropessar!
Mos donaven per menjar
un platet d’arròs bullit.
Sense força ni delit
allà mos feien marxar.
Ni mos crèiem tornar pus,
de sa manera que estàvem,
perque ses bales passaven
com a grans de calabruix!
Com a Mallorca tornà:
-De qui és aquest minyó?
-És un fii de Na Francina,
de Na Francina Aguiló!-
Vaig-me assentar per soldat
per pegar-la a s’estimada;
i, com me som capguardat,
jo mateix la’m som pegada:
que ella amb s’altri s’és casada
i jo catiu n’he quedat,
sense gens de llibertat,
que an el Rei tota l’he dada!