Sa llengo que Ell m’ha donada,
la tenc per alabar-ló
i no per disgustar-ló.
Pensar bé que Ell m’ha criada.

Casi casi no el conec,
però diga-li que sí;
ja n’hi ha de més per mi,
solament que s’aguant dret.

S’altre dia me seguí
un pas de riure,
i ara l’he volgut descriure
per mon record.
Jo havia carregat fort
de suc de parra.
A la fi faç butifarra;
ja ho poreu creure!
I també ja poreu veure
que vaig dormir
una nit i un matí
a sa serena,
costellantes o d’esquena,
jo no scom.
Bé me cridava tothom;
la gent venia.
I uns deien que tenia,
en el cor, gota.
I altres deien: -Mal de bóta
deu esser això!
aviat estarà bo,
jo tenc per mi.
¿Qué no veis quin baf de vi
ell deixa anar?
I sols no pot remenar
cama ni peu.
tan llarg com és, aquí jeu,
el malanat.
Fins i tot no s’és adonat
de sa roada.
Bona moneia ha agafada,
gracis a Déu!
I no el pendrà ell sa neu,
per bé que en faça!
Ara sembla una rabassa
que no es pot moure.-
Pre pitjor, se posà a ploure,
la gent fugia
i jo tot sol romania
allà allargat.
Mal a pler i ben banyat
em despertí.
-Ai, Senyor! pobre de mi!
Jo estic remui!-
Ja he badat un poc un ui
i m’aixec dret.
Aferrat a sa paret
i ventolejant,
i, enlloc de passar envant,
tornava arrere.
Vaig compondre com una era,
de trepoleig,
i vaig començar a fer pets
i a suar.
Me n’anava de d’allà
cap a sa casa,
més esbraonat que un ase
qui ha batut.
I sa dona em diu: -Porc brut,
i què n’heu fet?
-He begut un poc de llet
i m’ha fet mal.
-De brocal
deu esser estada!
-No sigues tan malanada!
-Que serà cop de brocal
que no ho conegues
si és blanc o si és negre,
animalot!-
I jo vaig dir: -Poc a poc,
no rallem massa!-
I ja tenc una rabassa
per tirar-lí!
Però ella s’aborda a mi
com un lleó;
-Oh, grandíssim polissó!
-Jo ho dic de vós!-
Mos embolicam los dos..
Ja me té en terra,
i trabucam una gerra
dalt es gerrer.
Ella i tot també caigué,
dins un instant,
i redolant, redolant,
redolàrem bona estona!...