-Sibina, amb gran reverència,
un do te vui demanar,
si em voldries dar llecència
per a Jerusalem anar.
-Llecència de mi ja tens
d’anar allà on voldràs;
mentres que visitaràs,
coman-me a Déu vertader.
-Despuiem les mies robes
que de dol me vui vestir,
espòs meu, jo et vénc a dir
que Aleix en casa no es troba.-
Desset anys fou pelegrí
per l’Esglèsia, nostra Mare,
I després li aparegué
la Verge Inmaculada.
I li diu: -Aleix, segueix la doctrina,
bo és el camí que has pres;
sàpigues que la Sibina,
la teva esposa, verge és.-
Desset anys desconegut
com a pobre estaranger,
visqué Aleix baix l’escala;
ni sa mare el conegué.
En lo dia de son òbit,
coses grosses succeïren;
veren que Aleix era un sant
i ninguns el coneixien.
Per miracle el dà a conèixer,
en mig de gran resplandor
a tota la seva gent
Déu del cel, Rei i Senyor.
Les campanes tot lo dia,
no es deixaren de tocar.
-Senyor, vulgau revelar
eixa nova que seria.-
Les campanes de la terra,
com més va, toquen més fort.
A casa d’Eufebiano
hi ha un pelegrí mort.
Una carta molt ben closa
tenia en la seva mà;
a ningú la volgué dar,
només a la seva esposa.
-Vegent la desditxa mia
els cabeis m’arrancaré:
un fill, Aleix, que tenia,
sa mare no el conegué.
Aquesta glosada del popularíssim Sant Aleix, contempla les cançons referents al mateix sant que van transcrites al volum tercer d’aquesta obra, pàgina 232.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Religioses
Llucmajor
Assonant
28
IV
A Valldemossa es jovent
du sa roba ben posada,
planxada i emmidonada,
però es reol, tal vegada,
s’engronsa sense fer vent.
A Aragó hi ha una dama tintana, amorosa,
n’és hermosa com el sol. Tintana, amorosa, aimada.
Té la cabellera rossa, llarga fins an els talons.
Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or.
Sa padrina els hi aclaria, es cabells, de dos en dos.
Sa tia els hi lligava amb un floc de set colors.
El germà la se mirava, amb los seus ulls robadors.
Quan dins l’església entrava, deixava gran resplendor.
Quan prenia aigo beneita, sa pica tornava d’or.
Les dames seien en terra, ella en cadira d’argent.
Adiós, Aina Maria, tintana amorosa,
robadora del meu cor. Tintana, amorosa, aimada.
Un meló de mare morta
ja no té es gust natural.
Al•lota, tu dus més mal
que aquella boira mortal
que puja de s’Arenal
i s’escola per dins l’Horta.