L’any coranta, mai no torns
a dins Mallorca a reina,
que mos varen escurar
de ses sales ets urons.
L’any coronta-sis, ingrat,
l’any cinquanta n’és dels mals;
passaren comptes iguals
i el ploure va estar privat.
El pobre desgraciat,
ja pot estar preparat
per tornar rebre un encalç.
A lo punt que el març vengué,
que entraven ses faves tendres,
n’hi havia, de llanternes!
i no eren de paper!
Eren de dijunis fer:
tots es dies queien bé,
tant dissabtes com divendres.
L’any coronta-sis va entrar
una trista primavera;
no varen pelar cap era,
es rics no feren garbera
ni parlaren de segar
ni tampoc de formatear,
perque es bestiar mort era.
Ja ho dirà el qui serà viu
lo que patiren els pobres,
que vivien de garroves
per porer arribar a s’estiu.
Pa de xeia no menjaven
sacerdots ni cavallers;
an es malalts i no més,
per orde d’es metge, en daven.
Los minyons eren de plànyer
de tanta fam com patien,
i ses maretes vivien
de biscuit de la muntanya.
Gener, febrer, març, abril,
molt poc trebai se corria,
i el pobre qui no tenia
es jornal de cada dia,
estava molt intranquil.
Enguany, no és any de roïssos,
perque tot ho trobam bo:
de majors barbes que jo
van p’es camp cercant coliseos.
Es Rector parteix garroves
sense tenir garrovers,
i d’es blat ha fet doblers
per donar menjar an es pobres.
A Mancor, s’any de sa fam,
s’aplegaven a quadrilles,
i quan no trobaven figues,
pegaven an es brancam.
A Mancor, s’any de sa fam,
saps que jugaven de brut!
Ell bullien es brancam
i se beien es suc!
A devers Sant Salvador,
ja corrien en es cós:
els pobres arrendadors
anaven an es senyors:
-Enguany no puc pagar-ló.
-L’any qui ve estaràs més mal,
qui em deuràs dues anyades,
i fins que els hauràs pagades
no estaràs a lo cabal.

Més informació
Recopilador

Rafel Ginard

Referència bibliogràfica

Cançoner Popular de Mallorca

Via d'incorporació

Transcripció edició

Classificació

Narratives

Poble

Llucmajor

Rima

Assonant

Núm de glosa

25

Volum

IV

Altres cançons relacionades

El dilluns prenc el camí
que Cristo ensenyà,
i l’hem de perseverar
fins al morir.
El dimarts, ves-lo a buscar,
si l’ha sofès,
que a casa de Pilat ès,
pres i lligat,
que el volen sentenciar
injustament.
El dimecres, amb malícia
d’aquella gent,
allà folgant i riguent,
l’han enclavat.
El dijous, mitjan setmana,
hi hauríem de pensar,
la sang que va derramar
de bona gana.
El divendres, a mig dia,
fonc enclavat.
Quina pena i dolor
sentíMaria,
veient son Fill en la Creu
pel pecador!
El dissabte, és arribat,
que és cobrador.
¿Sabeu qui ha de pagar?
El Redemptor.

-Bondat, bondat, senyoreta; sopa prest, colga’t dejorn.
Jo me’n vig a la caçada; fins demà vespre no torn.
Abans de trencar el dia, abans de sortir el sol,
li han enramades le sportes i les finestres de flors.
No ha feta l’enramada cap menestral fanfarró;
qui l’ha feta és don Francisco, el fill de l’Emperador.
Qui ha feta l’enramada es posa baix del balcó,
i tocant una guiterra li canta eixa cançó:
-Rosa fresca, rosa bella, ramell de la bona olor;
si sabésseu, vida mia, lo mal que és el mal d’amor!
Be ho veuríeu que jo som vòston primer aimador.
Per això vós sereu sempre l’estimada del meu cor.-
Com deia eixes paraules, truca la porta el senyor.
-Davalla a obrir, estimada, al marit i servidor.
-Ai, mesquineta de mí! ¿Què serà de mi, senyor?-
Li respongué Don Francisco: -Anau a obrir al traidor,
i jo me’n ’niré pel porxo i saltaré pel balcó.
-¿Què tens? ¿què tens, muller mia, que has mudada de color?
¿Tens algun amic en casa i me véns amb fals amor?
¿Has feta pau amb el moro anant amb traíció?
¿Qué has begut del vi que dóna, als qui beuen, tremolor?
-No he fet pau amb el moro ni us vaig amb traïció,
ni tenc cap amic en casa, ni vos tenc un fals amor,
ni menos he begut vi del qui dóna tremolor,
sinó que he perdut les claus que tanquen el dormidor.
-No tremoleu per les claus. ¿Tremolareu per això?
Si les claus eren de plata, jo les vos faré d’or.
¿De qui és aquella capa que veig en el pnjdor?
-Vostra, vostra, que el meu pare l’ha enviada avui per vós.
-Mil mercès a vòstron pare, digau que estim el favor;
mes a mi no em falten capes de tan bones i millors.
¿De qui és aquella espasa que veig en aquell racó?
-Vostra, vostra, que el meu pare també l’envia per vós.
-Jo conec aqueixa espasa; tu em vas amb traïció!
L’espasa és de Don Francisco, el fill de l’Emperador.
Quant sent això, Don Francisco, se va amollar pel balcó,
i ella, agenoiada, plora i demana perdó.
-Jo vui que vòstron pare venga i veure la vostra mort.
-Això és la vostra filla, que m’han fet traïció;
he volgut que vós venguésseu per matar-la davant vós.
-Cavaller, no la mateu per l’honra de la família;
ja la m’entorn a ma casa, la tancaré en el castell,
sense menjar ni beure, ni veure claror del sol.-
Ja l’agafa pels cabeis i, rossegant-la pel carrer,
la se’n duu an el castell a soterrar la malvada.
I el rei, plora que plora; diu que no hi pot dar passada,
que , per una mala filla, la família fos deshonrada.

Ses al•lotes diuen totes
que En Manyo no vol sonar,
perque es batle ha fet posar
un cadafal amb sis bótes.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca