Com de ca-seva partí,
qui se n’anava a embarcar:
-Jo me n’he de tornar a Artà,
i lo que hi ha, destruir!-
Baix de sa Cala d’es Cans,
va esser es seu dembarcador,
i amunt amunt, p’es Cocó,
se va mirar sa plagueta,
i deixava Na Xanxeta
que no tenia patró.
Per sa Font d’En Capellà,
no se girava darrere,
i dins Sa curia Veia
no hi deixà gens d’olivar.
Aquell contorn és quedat
que crec que no té remei,
però per dins Son Morei,
ets abres ha coronat.
Com va esser en es Pi d’es Ruc,
va eixampla rmés es gambals,
i l’amo de Son Canals
cridava: -Jo estic perdut!-
i ningú li responia,
i es bruixot, tot nu, venia
cantant es tut-tururut!
L’amo Andreu de Can Canals
i l’amo de Son Sureda
ja tenien es cor negre
de veure caure cimals.
Es bruixot feia feixina
com dins Carrossa va entrar.
No li bastà s’olivar,
que encara hagué de tomar
mig taronger de la Xina.
Ses Figueres va matar,
garrovers i oliveres,
tarongers i llimoneres
i quants d’abres va encontrar.
A tots los va sacorrar,
en no esser a ses parts agreres.
Es favars cremats estaven
com si en passàs foc, cremats;
d’ordis, civades i blats
es pocs brins que se servaren,
penosament espigaren,
d’aquell mal aire nombrats!