Una ciutadana
amb un ciutadà,
per davall sa porta
se daven sa mà.
Sa mare es va tèmer
i la va renyar.
-Oh, fieta meva,
això no se fa!
-Però, mumareta,
jo me vui casar!
-Oh fieta meva,
espera’t un any!
-Oh, no, mumareta,
m’ho dèieu antany!
-Oh, fieta meva,
espera’t un mes!
-Oh, no, mumareta,
no puc estra més.
-Oh, fieta meva,
espera una setmana.
-Oh, no, mumareta,
si em mata sa gana!
-Oh, fieta meva,
espera’t un dia.
-Oh, no, mumareta;
jo me moriria.
-Oh, fieta meva,
espera’t una hora.
-Oh, no, mumareta,
¿trobau que no és hora?
-Oh, fieta meva,
espera’t un quart.
-Però mumareta,
ja és massa llarg.
-Oh, fieta meva,
espera’t un foc!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Enumeratives
Inca
Assonant
44
IV
Un vespre,
a colgar me n’anava,
i, mentres resava,
vaig sentir siular.
I jo vaig tornar
tres passes enrere,
per sebre qui era,
per veure-ho més clar.
I me veig un jove
baix de la finestra,
que, per aquell vespre,
volia pujar.
-Pujar, pujaries,
si tu em prometies
de prest davallar.-
Me torna contesta:
-Jo ja pujaré
i davallaré
com bé me caurà.-
Llavò va posar
sa guitarra en terra
i ella, sa pèrra,
sa porta tancà.
I ell va pujar
damunt la teulada,
amb una gelada
ben blanca, de neu.
El jove va alçar
tres dits una teula,
i l’amor va veure
a dins lo llit seu.
I n’hi va dir:
-Amor vertadera,
¿que és flor de prunera,
o passionera,
que teniu aquí?-
I jo li vaig dir:
-Amor tan amada,
per vós l’he sembrada,
i, si vos agrada,
la poreu coir.-
Varen festejar
més de dues hores.
Eren altes hores,
ningú els ho atrapà.
Ell li va tirar
un maquet redó
per un finestró,
i l’endevinà.
P’es maig acab s’escarada
que començ per a Tots-Sants,
i, com ve que estic cansada,
me solen dar una tupada
amb un garrot de set pams.
Una estora.
Silvana se paseaba con la ramera florida
y su padre se la miraba desde el mirador que había.
-Silvana, si quieres ser hika del alma querida,
te vestiría de oro y de plata te calzaría,
y las camisas de seda y el collar de perlas finas.
-¿Y las penas del infierno, padre, ¿quién las pagaría?
-Un Padre Santo hay en Roma que a los dos perdonaría.
-También hay un Dios al cielo que a los dos castigaría.-
Al bajar la escalera, se encontró madre y la hija.
-¿Qué tienes, hija Silvana? ¿qué tienes, hija querida?
-Es verdad que sois mi madre; con razón es que os lo idga.
Este traidor de mi padre, días hay que me persigue.
-Si tu padre te persigue, muy pronto se va a enmendar.-
A la mañana siguiente, día de Pascua Florida,
se cambiaron el vestido entre la madre y la hija.
Cuando una se lo quitaba, la otra se lo ponía.
Se fue al cuarto del Rey, allí donde el Rey dormía:
-Buenos días, padre Rey. –Buenos días, hija mía.
Sube a la cama, Silvana, sube a la cama, querida.
-Silvana, no soy Silvana; yo soy tres veces querida.
Primero nació don Carlos, segundo doña María,
tercero nació Silvana, la que tienes por querida.-
Al decir estas palabras, cayó al suelo desmayado;
le echaron agua a la cara por ver si revolvería.
Cuando el Rey revolvió, estas palabras decía:
-Tu serás mi protectora, mi dulce esposa querida,
porque has sabido guardar la honra de tu hija y mía.