Un dimecres tot lo dia,
cada punt i cada instant,
en tu vaig estar pensant,
i gran tristor que tenia.
I pensava en aquell dia
que us diré:- Clavell daurat,
si vols posar ton estat
en la meva companyia!
Ja sé que diràs, Maria,
que no, prompte i aviat.
Jo sempre m’ho he pensat
que, com prou hauré guardat
ton jardí purificat,
ben servit i mal pagat,
cap rosa no hi coiria!
Només que un altre tendria,
amb poc cost, ton plegat guanyat.
I jo, com a bon criat,
ben servit i mal pagat,
braços amples romandria.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amoroses
Inca
Assonant
4
IV
Com som devers s’escaleta
d’es puig de Sant Nicolau,
dic: -Senyor, com no tocau
es cor a s’estimadeta!
-A sa plaça fan ballades; mumare, deixau-m’hi anar.
-No hi vagis, Catalineta, que ton pare prest vendrà.-
Quan va esser un quart enfora, son pare ja va arribar:
-¿On és Na Catalineta? –A sa plaça a ballar.-
Son pare agafa les cordes i un garrot en cada mà:
la primera garrotada, mig morta la va deixar;
sa segona garrotada, ben morta la va deixar;
Es dia del seu enterro, son pare varen penjar.
I sa mare, dins sa cuina, qui s’esclata de plorar.
Que rebenti i que s’esclati! no la hi ’gués deixada anar!
A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.
-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.